El dia 7 de juliol de 1873, els més de dos mil afiliats alcoians de l’AIT celebraren una assemblea a la plaça de bous de la ciutat i acordaren començar una vaga general indefinida per reclamar una jornada laboral de 8 hores, perquè havien arribat a treballar 16 hores al dia, i un increment salarial imprescindible per a sobreviure: de quatre a sis quinzets diaris.
A pesar que les reivindicacions del proletariat alcoià eren molt raonables i que, arreu d’Europa, la vaga s’havia convertit en l’única manera de començar a negociar amb les patronals, sobretot des de la Comuna de París, l’any 1871, la resposta dels propietaris dels telers i les fàbriques va ser absolutament desproporcionada, com sempre que un moviment social important amenaça els fonaments de l’ordre establert, que per als conservadors ha de ser immutable.
Els representants dels i les vaguistes, conscients de les conseqüències que podia tindre el seu ‘atreviment’, demanaren a l’alcalde republicà de la ciutat que fera d’home bo en les converses que pretenien mantindre amb els representants dels patrons i de les autoritats. Agustí Albors, Pelletes, va acceptar l’oferta, com si fóra realment el representant de tots els habitants d’Alcoi, però a l’hora de la veritat, ordenà als guàrdies municipals i a la guàrdia civil que dispararen contra el miler llarg de persones que s’havien reunit, pacíficament, a la plaça de Sant Agustí per mostrar el seu suport a la vaga, mentre esperaven el resultat de les negociacions.
Tal dia com hui de l’any 1873, quan la gent va saber que hi havia, almenys, dos morts i molts ferits, Pelletes es va convertir en el culpable de la desgràcia i la ira de la multitud va acabar amb la seua vida. Agustí Albors va ser linxat i, després, li arrancaren la pell a tires, el caparen i arrossegaren el cadàver i el penis pels carrers d’Alcoi, en un episodi de violència que es coneix amb el nom de la Revolució del Petroli i que recorda molt els Fets de Cullera, de 1911, i alguns altres magnicidis famosos.
A les poques hores, Alcoi va ser ocupat per l’exèrcit, dirigit pel general Velarde, encara que al front de l’ajuntament hi havia un Comité de Salut Pública que va durar quatre dies, del 9 al 13 de juliol. Asseguts una altra vegada a la taula de negociacions, els proletaris aconseguiren que els empresaris cediren a les seues reivindicacions, encara que més de 600 homes foren jutjats, més de cent anaren a la presó d’Alacant i uns quants foren condemnats a mort.
Pocs dies després, amb el general Velarde al front de la ciutat, totes les promeses i concessions de la patronal s’invalidaren i els morts, els empresonats, els ferits, els derrotats, tornaren a la grisor quotidiana, sense perdre la fe en la victòria, però derrotats.
Quan recordem els sacrificis que feren aquelles persones i tantes altres per aconseguir una miqueta de dignitat, ens hauríem de preguntar si som mereixedors d’una herència tan noble, construïda amb sofriments, suor i sang, per milers de persones que volgueren contribuir a l’evolució de la nostra espècie. Una espècie que, ara, amb l’actitud d’alguns ‘dirigents’ i la submissió de les majories, sembla entossudida a tornar a les cavernes.
