El Gran Charli

En plena dècada dels setanta del segle passat la meua àvia havia iniciat una croada personal contra els cabells llargs. Quan veia que les puntes dels pèls m’acariciaven l’orella, m’agafava de la mà i em portava a rossegons a ca la Mitja Figa l’home de la qual, Nardo, tenia una barberia. De res em servien crits i protestes.

Nardo, que en realitat es deia Alfredo, tenia l’establiment en el mateix carrer on vivíem. L’entrada de la casa familiar feia el paper: un espill en la paret, una cadira de barber al mig de la sala i un munt de cadires de fusta on s’asseien els parroquians i des d’on mantenien llargues tertúlies. En una de les parets hi havia penjada una fotografia del sant Fermí de Pamplona on apareixia Nardo entre un munt de desconeguts. Nardo, de jove, havia estat un gran aficionat a córrer davant del bou i li agradava explicar què feu de jove a Pamplona a tot aquell que li ho preguntava.

L’àvia no suportava els homes descuidats amb el coll i la cara plens de pèls. Quan entrava a la barberia mirava seriosa el barber i quasi li ordenava: «Talla-li el monyo a este grenyut i fes-li bé el coll».

Sense perdre el fil de la conversa que mantenia amb la seua parròquia, formada per homes madurs de rostre cremat pel sol que esperaven amb parsimònia que els afaitara i els traguera les mates de pèl gris que creixien entre l’esquena i el cap, Nardo, amb un somriure en la cara, m’asseia en la cadira de barber i em tallava el cabell al gust de la meua àvia. Després em pentinava amb la ratlla al costat, tot intentant muntar el serrell sobre ell mateix. Però el meu cabell era, i encara és, rebel i tossut com ell sol. Després d’intentar-ho unes quantes vegades, Nardo es llepava la palma de la mà i amb la seua saliva intentava fixar-lo, i a fe que ho aconseguia. Cada vegada que el veia fent aquesta maniobra entrava en pànic.

El barber tenia una gran devoció per la seua dona. Eren una parella sense fills que cuidaven l’un de l’altre. Un mal dia se li va morir la dona i el dolor i la soledat se li van fer insuportables. Es va tirar a la beguda. Sempre anava gat, els parroquians l’abandonaren i es veié obligat a tancar el negoci.

Mentrestant, jo vaig deixar de ser un infant i vaig passar a ser un adolescent que veia en els cabells llargs una confirmació de la seua maduresa vital, per a desgràcia de la meua àvia.

De vegades em trobava el barber en un bar o en una d’aquelles places de bous portàtils que freqüentàvem buscant l’emoció del perill d’enfrontar-se a una bèstia grossa. La gent ja no li deia Nardo, ni tan sols Alfredo, s’havia autobatejat com el Gran Charli, com si fóra el propietari d’un circ o un clown, en realitat una caricatura de l’home sensat, honest i valent que fou. Després desaparegué del poble. Pocs el trobaren a faltar.

Un matí, mentre collia taronja en una finca a prop del barranc del Carraixet, quan érem esmorzant asseguts sobre els caixons, arrecerats del fred que feia, passà un home prim, treballat, amb una haca roja agafada pel ramal. Algú el va reconéixer i el va saludar, era Nardo el barber. Ens assabentàrem que vivia a Borbotó, que treballava per a un terratinent d’allí. Alfredo Nardo, per a deixar de ser el Gran Charli, s’havia hagut d’allunyar del poble, de la soledat i dels records que li feien mal per a fer les paus amb ell mateix i amb el món.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat