'Freshwater'

13 juliol 2018 01:00h
Julia Margaret Cameron, \'Julia Stephen\' (mare de Vanessa Bell i Virginia Woolf), 1967. Fotografia (detall)

Aquella nit del 18 de gener del 1935, unes vuitanta persones, entre familiars, amics i coneguts, es van aplegar a número 8 de Fitzroy Street de Londres convocades per “la senyora de Clive Bell i la senyora de Leonard Woolf” per assistir a la representació de Freshwater, una comèdia. En la invitació no figurava el nom de l’autora perquè no calia, segur que tots els convidats a l’estudi de Vanessa Bell ho sabien. La seua germana, Virginia Woolf, havia tingut la idea d’escriure-la 16 anys abans, tal com podem llegir al seu diari el 30 de gener del 1919: “He d’anotar per al seu futur ús: les esplèndides possibilitats de Freshwater per a una comèdia. El vell Cameron, en bata blava i sense haver eixit més enllà del seu jardí durant dotze anys, de sobte pren l’abric del fill i camina fins a la mar. Aleshores decideixen adreçar-se a Ceilan, emportant-se els seus taüts, i el darrer sospir de la tia Julia és a bord del vaixell, regalant als camàlics grans fotografies de sir Henry Taylor i la Madonna a falta de monedes”. El 1923, en una carta, diu a Vanessa i Duncan Grant, també pintor i dissenyador –i amant eventual- que vol llegir-los l’obra i, en una altra, pregunta a Desmond MacCarthy, crític literari i de teatre, vinculat al Grup de Bloomsbury, si acceptaria dirigir la peça, que té la intenció de posar en escena al Nadal. Al capdavall, tot i que sempre va pensar que es tractava d’un divertiment, l’esforç que hi requeria i el treball en la novel·la Les hores –publicada amb el títol de La senyora Dalloway- en què estava immersa, no ho va fer possible, assenyala Pablo Ingberg en el pròleg de la seua traducció al castellà d’aquesta sàtira (Losada, Buenos Aires, 2017).

Vanessa Bell, Virginia Woolf en una hamaca, 1912. Oli sobre llenç

Freshwater, revisada per a l’actuació esmentada –en realitat, va dur a terme una segona versió-, ens endinsa en el món bohemi de la seua tia (germana de l’àvia materna) Julia Margaret Cameron, la primera fotògrafa victoriana, coneguda pel seu pictorialisme i per les escenes basades en les llegendes artúriques i les obres de Shakespeare. Nascuda a Calcuta el 1815, es va casar amb Charles Hay Cameron, jurista i filòsof, propietari de grans plantacions de te, i es van traslladar a Londres el 1848, on es va convertir en el centre d’un cercle d’artistes i lletraferits i, posteriorment, el 1860, a Freshwater, a l’illa de Wight, al sud d’Anglaterra, on va començar a dedicar-se a la fotografia –“Els pintors elogiaven el seu art; els escriptors es meravellaven del caràcter revelat pels seus retrats”, afirma Woolf, la mare de la qual també n’havia estat una de les models. La seua bellesa era llegendària i alguns pintors prerafaelites ja l’havien retratada–. De fet, la trama se centra en la història real de dos personatges que el van freqüentar: l’artista simbolista George Frederick Watts, de 46 anys, i l’esposa, l’actriu Ellen Terry, trenta més jove, que el va abandonar abans del primer aniversari de noces per un altre home. I com no, en l’obsessió de l’ancià Charles de tornar a l’Orient, un desig complit el 1875, que va anar precedit de l’encàrrec de dos taüts, que van viatjar amb ells, per si allà no els podien aconseguir. Tots dos, Julia i el marit, van morir a Ceilan poc després.

Angelica Bell (posteriorment Garnett), en la representació de Freshwater, de Virginia Woolf, 1935

Malgrat que alguns especialistes no consideren l’obra a l’altura de la resta de la producció de Woolf –potser per això va ser publicada per primera vegada el 1976–, s'ha de tindre en compte que fou concebuda per a les 'Bloomsbury parties', les reunions celebrades durant les dècades del 1920 i el 1930, fins a la II Guerra Mundial, que incloïen paròdies i números musicals interpretats pels membres del grup per a la gent més propera. A l’endemà de la representació, Woolf deixa constància al seu diari que havia estat “una vetlada de riures desbridats”. No és d’estranyar, el públic coneixia l’ambient del qual en parlava. Potser per això es va negar que fóra portada als escenaris en un “sentit seriós”. L’elenc d’aquell dia –que apareix en una llista manuscrita per ella mateixa– estava format per vuit familiars directes o indirectes i una amiga. Entre altres, Vanessa interpretava el paper de Julia Margaret Cameron; Leonard Woolf, el de Charles Hay Cameron, i Duncan Grant, el de G.F. Watts. També hi participava en el rol d’Ellen Terry la neboda, filla de Vanessa, Angelica Garnett (1918-2012), artista, dissenyadora i escriptora, que, el 1985, publicaria unes memòries de la seua infantesa en aquella família tan peculiar. Aquella posada en escena de Freshwater, doncs, vinculava dones de quatre generacions de la nissaga relacionades amb l’art i la literatura, dones les vides de les quals comprenen un període que va des del 1815 fins al 2012.

Virginia Woolf, Freshwater, 1919-35. Women's Project i SITI,  Julia Miles Theater, Nova York, 2009

El 1982, per celebrar el centenari del naixement de Virginia Woolf, l’obra es va estrenar de manera professional al Centre Pompidou de París, en francès, sota la direcció de Simone Benmusa i l’actuació d'escriptors com Eugène Ionesco. El 1983, es va tornar a muntar a la Universitat de Nova York –on es van sumar altres escriptors: Alain Robbe-Grillet i Nathalie Sarraute–, al Théatre du Rond Point de París i al Festival de Spoleto, a Itàlia. A principis del 2009, les companyies Women’s Project i SITI, sota la direcció d’Anne Bogart, la van fer per primera vegada en anglès a la sala novaiorquesa off-Broadway Julia Miles Theater.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next