Quan tenia dotze o tretze anys vaig ser còmplice d’una mortificació. Mortificar té diverses accepcions. Em referesc a mortificar en el sentit de molestar fortament, especialment en l’amor propi. Jo anava a escola a les monges. En el meu poble, en aquell temps, pràcticament totes les xiquetes anàvem a les monges. Fins i tot l’única gitana de la classe i potser del poble, Antònia. Antònia era bruna, de cabells foscos i llargs. L’uniforme del col·legi era de quadres blancs i negres molt menuts. Per a fer gimnàstica dúiem una samarreta blanca i uns bombatxos de color blau gris. Els bombatxos ens arribaven als genolls. Tenien una goma que deixava marca en la cama i una altra que deixava marca en la cintura, i la mestra de gimnàstica era una monja que saltava i estenia els braços amunt i avall mentre els hàbits voleiaven i nosaltres intentàvem endevinar què hi havia sota aquells hàbits. Bombatxos blancs, potser? Antònia no duia bombatxos per a fer gimnàstica, sinó uns pantalons ajustats i curtets que tapaven quatre dits de cuixa i que eren de color blau elèctric. Antònia devia fer goig, amb aquelles cames brunes que ressaltaven contra el blau. Però això no ho recorde. El que recorde és que ella s’havia deixat aquells pantalonets llampants al calaix de la taula, i alguna els devia treure i els devia mirar i va trobar una taca. Potser Antònia ja tenia la regla. No ho sé. En aquell moment de la meua vida l’única cosa que jo sabia de la regla era que si la tenies i et pegaves un colp en el pubis, queies morta com si un raig t’hagués travessat. No recorde la confabulació. El que recorde és que totes erem assegudes a les nostres taules després de l’esbarjo per esmorzar. La porta de la classe era blanca, de fusta, amb moltes finestretes. Qualsevol podia veure què passava dins i des de dins també es veia què passava fora. La porta fou tancada amb pestell. Llavors arribà Antònia, que va provar d’entrar. En el record, que m’assalta de tant en tant, jo sóc Antònia, i el que veig a través d’aquells vidres són els pantalons de color blau elèctric exposats damunt la taula i trenta xiquetes que la ignoren i atenen la monja que, connivent, continua a fer classe. No recorde res més. A voltes crec que fou l’enveja d’aquell blau tan vistós enfront del nostre gris el que ens empentà. Vull creure que totes hauríem volgut lluir aquells pantalons tan bonics i que, en comptes de dir‑li‑ho, l’avergonyírem i la vexàrem. Però no ho sé. Han passat més de quaranta anys i no he tornat a veure‑la, però cada volta que escolte una història sobre humiliacions, pense en Antònia. Avui, però, l’he recordat per una cosa molt diferent. Avui he sabut que els joves de Gazte‑Rock s’havien llançat a una piscina amb la samarreta posada, en contra de les ordenances, per fer costat a un company que tenia problemes a treure‑se‑la per raons de la seua transsexualitat. La història m’ha semblat encoratjadora. Pel company, és clar, però també per ells, per tota aquella colla, perquè serà bonic guardar un record semblant per a tota la vida. A mi, per contra, el meu record em mortifica en l’accepció primera: em priva de vitalitat. Tant de bo Antònia ho haja oblidat. Jo no ho vull fer. És una meua ombra, de color blau elèctric, que ha deixat marca i senyal.
