La reciprocitat o com negar políticament la unitat de la llengua

17 juliol 2018 01:00h

Hem recuperat el valencià a les pantalles de les nostres cases. Excel·lent. Ara per ara podem dir que els valencians comptem amb un ens audiovisual públic que emet els seus continguts en la llengua pròpia del nostre territori. Fantàstic. I, a més, ens podem vantar per l'expansió de la nostra manera de parlar el català a la resta del domini lingüístic…, ep, malauradament, això encara no. I per què? La veritat, fa la impressió que, de moment, això de la reciprocitat és més una posició no lesiva i còmoda que una vertadera opció política de govern i, mentrestant, l'esmentada oda a la connexió territorial entre À punt, TV3 i IB3 continua sent un cant de sirena com el que pertorbava Ulisses en la seua sacrificada Odissea.

Les informacions sobre el tema arriben sempre en la mateixa direcció: un garbuix de fets que fan pensar que això d'emetre continguts audiovisuals transversals entre territoris amb la mateixa llengua ja gaudeix de les condicions idònies per executar-se, però la realitat, la que es percep constantment, és que encara manca de l'escenari polític ideal per fer-ho. De fet, el director d'aquest mateix diari, Salva Almenar, en un aclaridor article publicat el proppassat 10 de juliol, tot i recordant les paraules de la màxima responsable de la CCMA, Núria Llorach, en què apuntava que «l'àmbit de reciprocitat ja està establert amb un conveni signat entre els presidents Ximo Puig i Carles Puigdemont», indicava que les paraules de Llorach fan entendre que «la culminació de la reciprocitat estaria ara en mans del govern valencià», una prova més que demostra que el fet que ara per ara no es veja TV3 al País Valencià és una qüestió, deixem-ho així, estratègica, amb totes les cometes possibles.

Des que les emissions de TV3 acabaren al País Valencià i posteriorment el PPCV rebentara la Ràdio Televisió Valenciana, s'han vessat rius de paraules sobre el tema. En el centre de les mirades, com sempre, les institucions públiques. Un dels temes més recurrents, la titularitat del múltiplex (aparell amb capacitat per a gestionar de 4 a 6 canals de televisió, ràdio o paquets de dades) que faria possible la rebuda del senyal de la CCMA a la nostra terra. Ara per ara, existeix un estira-i-arronsa entre el Govern espanyol i la Generalitat Valenciana perquè correspon al govern de Sánchez concedir un segon múltiplex que garantisca l'espai suficient per a encabir TV3 i IB3, cosa a la qual, de moment, s'hi neguen. Tanmateix, existeix l'alternativa de llogar-ne un dels que s'anomenen estadístics, que el Govern balear va aconseguir per 50.000€ a l'any, un preu assumible per als pressupostos de la CVMC tot i tenint en compte que l'orografia valenciana potser encariria el preu, però, sembla que l'alienació és tendència en certes decisions.

Per altra banda, el múltiplex per on s'emet la televisió valenciana té unes franges reservades a la Conferència Episcopal i per això els valencians podem 'gaudir' dels magnífics continguts que ens regalen Mediterráneo TV i Las Provincias TV, una concessió que fins al 2026 i sense la voluntat política necessària farà impossible l'arribada de la resta de canals públics dels territoris amb què compartim llengua…, coses de la política.

Definitivament, crec que els valencians ens mereixem una dosi de sinceritat per part dels responsables de tot aquest tema. No estic demanant que ho facen, només faltaria, mai he esperat cap solució al tema de la llengua per part dels responsables polítics. Però sí que els demanaria que deixen de banda, per sempre més, els gestos necis i falsos amb què ens pretenen vendre quelcom impossible sense una vertadera voluntat política. Tots recordem l'acord de reciprocitat entre Mas i Fabra; després la posada en escena tipus caiguda del mur entre Puig i Puigdemont, moltes paraules, molts desitjos, moltes promeses…, però cap solució efectiva. Potser (segurament diria jo) tenia raó Toni Mollà quan apuntava en un excel·lent article el 2015 que ni el govern català ni el valencià conceben «la comunitat lingüística compartida com un mercat» sinó «com un imaginari simbòlic més a prop dels discursos renaixentistes que no de les necessitats comunicatives de països moderns, urbans i postindustrials com són el País Valencià i Catalunya», clar i ras. O potser, i mirant només els qui ocupen poltrona a les institucions valencianes, ningú dels qui ara mateix diu representar els interessos dels valencians es creu que realment la nostra llengua és també vehicle de comunicació a altres territoris i això que deixe només com una inquietant perspectiva personal desvirtuaria per sempre tot el discurs que ens han venut aferrat a una valentia política que cada cop s'albira més llunyana.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next