Després de trobar un raconet perfecte prop de la piscina per a gaudir de La vida negociable, de Luis Landero m’adone que allò meu amb Luis haurà d’esperar per a altre moment. No perquè jo no pose de la meua part o perquè la història d’Hugo Bayo no em cride l’atenció, més aviat és l’entorn el que no acompanya. De fet, hi ha un moment que fins i tot pose en dubte si estic a la piscina o a un camp de futbol en tant que ja és imposible digerir tantes paraules malsonants per segon.
Una piscina, un dia de sol esplèndid, una brisa ben agraïda, el xiringuito amb les begudes ben fresquetes al fons, cap fil musical que et martiritze amb reggaeton…, sí, tot d’allò més idíl·lic fins que els que t’envolten obrin la boca i, a més, ho fan a crit pelat. No sé on està estipulat que segons els decibels que empres en parlar en un lloc públic resultaràs més interessant però alguns sembla que porten escrita amb foc aquesta màxima i estan a favor de continuar aplicant-la.
A la dreta, tinc un grup que pares en horari d’exercir com a tal que els donen solta als xiquets a la piscina mentre comenten la seua última escapada a la capital per a tallar-se els cabells. Així com qui no vol la cosa i sense concretar molt, comptabilitze en un moment unes vint perruqueries al poble però ells van a la capital i en grup. Vull dir que no cal continuar aprofundint en la conversa ni ser massa intel·ligent per a arribar a la conclusió que aquelles excursions capil·lars són alguna cosa més. Però de tota manera ells ho fan. Ens donen els detalls orgullosos de les seues escapades per demostrar a la resta que açò d’anar a la perruqueria per a llegir l’Hola o el Lecturas ja no s’estila.
A l’altra banda, la conversa gira al voltant del tancament de Mercadona per reformes i del malestar de les clientes que han quedat òrfenes per aquesta mesura. Pense que probablement el disgust s’associa al fet que la reforma s’haja fet coincidir amb els mesos de més calor quan l’únic lloc on apaivagar l’ànima i les aixelles està entre la frescoreta d’aquells corredors que algunes fan servir com si fóra l’avinguda principal del poble. Però m’adone pels seus comentaris que a banda de la frescoreta, es troben desemparades per no poder accedir amb tanta facilitat a aquells productes als quals la marca els havia enganxat sense adonar-se’n. Són unes ionquis, no dels diners com aquell sinó de Mercadona, i pateixen les conseqüències durant aquestes setmanes de sequera que si s’allargaren podrien posar de nou en actiu figures com les d’aquells estraperlistes d’abans però amb productes Bosque Verde o Hacendado.
I així, mentre a les pàgines del llibre que m’acompaya el protagonista tracta de reconciliar-se amb ell mateix i amb la resta alhora que continua buscant un sentit a la vida, jo també tracte de posar en ordre tots els comentaris que van arribant-me d’una i d’altra banda per acabar pensant que potser reconciliar-se amb la resta tampoc siga imprescindible.
