El tio Pepe el ceguet

19 juliol 2018 01:00h

Ho confesse, sempre he estat una mica tafaner. Des de xiquet he tingut el vici de parar l'orella, aguditzat de major per aquesta maleïda dèria d'escriure. He tingut, tinc, una atracció quasi morbosa per allò que deia i diu la gent. Els homes i les dones que vaig conéixer en la meua infantesa i joventut dominaven a la perfecció les diverses tècniques del relat oral i això que la majoria havien xafat poc o gens l'escola. Sabien donar-li al relat la intensitat adequada en cada moment. Baixar la veu i mirar a un costat i a un altre quan es revelaven secrets que podrien afectar un tercer, pujar la veu i esclatar en estrepitoses rialles quan ho demanava el guió o callar i obrir un parèntesi de silenci i amb la mirada dir allò que no es deia amb les paraules. La llarga nit en la qual els tocà viure els va ensenyar a dominar els ressorts del relat oral, un domini que seduïa i atrapava de tal manera que u deixava de banda els joguets i aprenia a grans camallades el difícil i complicat joc de saber escoltar.

La tia Amparo la Cotorra tenia un germà viudo i cec de naixement que vivia amb ella i el seu marit. Una nit Amparo, segons li contava a la meua àvia, es va desvetlar, es va alçar i a fosques arribà fins a la cuina on encengué el llum. Allí, sense esperar-s'ho, va trobar assegut en una cadira el seu germà. Sorpresa per la inesperada i espectral aparició del cec que feia en el seu llit, va exclamar: «Pepe, quin susto que m'has pegat! Per què dimonis no encens la llum?». El cec alçà el cap en direcció a la germana i amb una certa sornegueria li va dir que a ell, per sort o desgràcia, la llum no li feia falta.

Pepe havia tingut un quiosc a l'entrada del replà de l'estació, on venia iguales però també caramels, puro moro, pipes, quicos, etc. Tenia un gos menut que li feia de llatzeret. De vegades, en les llargues vesprades, l'acompanyava en aquella caixa de fusta de color verd la seua dona, que pintava cabells blancs i era una mica lenta de reflexos. El ceguet tenia també un rellotge de polsera especial que a nosaltres, xiquets com érem, ens meravellava. Sovint ens acostàvem a la finestreta del quiosc i li demanàvem l'hora. Pepe, amb gran parsimònia, iniciava un petit ritual amb el qual temptejava amb la punta dels dits un petit botó que obria la tapa de cristall del rellotge i tot seguit buscava les manilles i amb una gran precisió ens deia l'hora.

Com qui no té faena, Déu li'n dona i nosaltres teníem temps lliure a cabassades, ens reptàvem els uns als altres a vore qui era capaç d'enganyar el cec, posar la mà per la finestreta i agafar qualsevol cosa sense que se n'adonara. Era arriscat i difícil, calia tindre nervis d'acer. Pepe tenia una oïda fabulosa. Només un de nosaltres ho va aconseguir, no en diré el nom.

El tio Pepe el ceguet havia estat un músic excepcional, un acordionista reconegut arreu de l'Estat amb un gran nombre de premis. Durant anys havia donat concerts ací i allà, durant una etapa acompanyat d'una neboda també cega.

No li feia falta la llum de la qual ens és tan difícil prescindir als que veiem, els que sovint mirem sense realment veure. El so convertit en música il·luminà la seua vida, la música i la força dels sentiments i les emocions que aquesta li despertava.

En morir la seua dona, la germana el va acollir en sa casa. Pepe passava hores i hores en silenci, aquell silenci fet de records, records sense llum, disposats com notes en un pentagrama, mentre esperava pacient escoltar un dia els lleus passos de la mort acostant-se-li.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next