Que curiós, pensava l’altre dia. Si he d’adreçar-me a un funcionari, un treballador de l’administració pública valenciana, ho faig en valencià. I ho faig a consciència. Tanmateix, si he d’adreçar-me a un treballador d’alguna botiga, instintivament em passe al castellà. Ja siga en una farmàcia, en una fruiteria o en un bar. També em passa que quan m’adrece a algú per primera vegada, solc fer-ho en castellà, sobretot si sembla estranger. A més a més, les poques vegades que m’he forçat a fer-ho en valencià, m’he sentit molt violenta quan el meu interlocutor m’ha contestat en castellà.
Reflexionava aquestes coses arran d’un decàleg del qual em parlaren fa poc. ‘Sigues lingüísticament sostenible’, elaborat pel Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA). En ell es posa en valor la idea que igual que ens preocupem i, sovint, ens forcem a realitzar determinades pràctiques per tal de cuidar el nostre medi ambient, també podem fer-ho amb una llengua minoritzada, minoritària o, fins i tot, amenaçada. El document consisteix en diversos consells sobre accions que podem fer individualment per tal de preservar i protegir les llengües minoritàries dins una societat però també per respectar la resta de llengües al món que poden estar en una situació semblant o pitjor.
No tinguis por d’aprendre noves llengües, sempre seran les teues aliades. No imposis les llengües dominants, replanta llengües amenaçades. Preserva el teu espai de llibertat: la llengua no te la poden prendre si tu no vols. No excloguis ningú d’una llengua. I altres consells que a mi mateixa m’han fet revisar la manera en què empre el valencià.
Els darrers anys sembla que amb les mesures del govern actual o amb l’endegament de la RTVV pública, el valencià comença a potenciar-se i a créixer, però, aquestes mesures no serviran de res si individualment no ens preocupem per ser sostenibles lingüísticament, per cuidar la llengua. Toni Mollà, escriptor i periodista, escriu un article anomenat ‘Entre xarxes, xips i satèl·lits’ a l’últim número de la revista Saó (que va precisament sobre l’ús social de la llengua). En ell diu: “la viabilitat dels idiomes no depén només dels recursos oficials que es dediquen a la seua promoció, sinó que la societat –civil, per definició– n’és la darrera responsable”.
El valencià va estar relegat durant anys a l’àmbit familiar, a la clandestinitat. Va ser considerat (i malauradament encara ho és) com una llengua de segona. Una llengua que no cal aprendre per a treballar, que no té valor. Ser sostenible lingüísticament és treballar perquè el valencià isca de l’àmbit familiar, perquè adquirisca valor, perquè siga emprat també a l’espai públic. Ser sostenible és no contribuir a l’extinció de la nostra llengua. Ni de la nostra ni de cap altra. És costós. I incòmode. Però també costa començar a separar el fem en diversos contenidors o buscar alternatives a l’ús abusiu del plàstic. I ho fem. Conclouré amb una altra cita, més curta. Contundent. De l’Ovidi Montllor. Tot comença en un mateix. Tot. En un mateix.
