Qui dia passa, any empeny - 23 de juliol

23 juliol 2018 01:00h

El turisme, que es veu que és una font de riquesa, cultura, llocs de treball i convivència inesgotable, encara que els mortals que el sofrim no som capaços de comprendre tan gran misteri, fa que al meu poble i a la contornada falle quasi tot quan comença a fer caloreta i tanquen les escoles. Falla el subministrament elèctric, que fa figa ara i adés; falla el subministrament d'aigua 'potable' –no apta per al consum humà–, perquè no n'hi ha prou per abastir El Mareny, El Perelló i tots els llocs on s'han construït urbanitzacions sense mirar pèl, i ara es veu que fallen, fins i tot, les farmàcies i la gent protesta perquè s'ha de desplaçar no sé quants quilòmetres per a trobar la farmàcia de guàrdia...

També falten aparcaments on deixar tants i tants cotxes, falten llocs on es puga menjar dignament sense preus abusius ni hores d'espera i, per als valencianoparlants, falta una miqueta de respecte quan un senyor de Móstoles o una senyora de Leganés es queixen perquè estem en 'Ej-pañ-ña' i nosaltres parlem com si fórem de Tanganyika, només per molestar.

Per descomptat, això no implica que ens abaixen el preu de la llum, que ens ajornen el rebut de l'aigua, el reciclatge i la recollida de residus, que ens repartim els impostos locals amb els visitants o que els diners que ens deixa el turisme de tres pes –pipes, pollastre i passeig– ens permeta viure de baldraga la resta de l'any. Ni, menys encara, que tan il·lustres viatgers s'apunten a un curs de valencià o aprenguen a respectar les cues al mercat, posem per cas.

Tan belles estampes estivals em porten a la memòria un cas com un cabàs que afectà Barcelona i l'àrea metropolitana tal dia com hui de 2007: la gran apagada. A mitjan matí del 23 de juliol d'aquell any, quan la ciutat vessava de turistes, més de 350.000 cases es van quedar sense subministrament elèctric durant quatre dies, per gentilesa d'Endesa, que no havia invertit un cèntim en el manteniment de les línies ni de les instal·lacions ni de res i que va tardar més de dos mesos a arreglar, temporalment, el problema.

Les autoritats obriren de seguida uns atrevits expedients informatius perquè tots els especialistes consultats i alguns tribunals asseguraren que la catàstrofe s'hauria pogut evitar amb un manteniment adequat. Però el manteniment val diners, encara que hauria creat llocs de treball no tan precaris com els que genera el turisme, i quan un servei públic es deixa en mans d'una o més empreses privades, les lleis del mercat diuen que cal guanyar diners, no donar un bon servei, de manera que les autoritats acabaren posant-los el braç dins la mànega als responsables.

Onze anys després, quan el turisme s'ha convertit en una plaga, encara que alguns dels nostres representants polítics creuen que és la panacea que ens traurà de la crisi, el problema del subministrament elèctric encara no s'ha resolt del tot i ara, a més, un altre servei púbic de primera necessitat, l'aigua, està també en mans d'empreses privades, incapaces d'aconseguir que de les nostres aixetes brolle aigua que es puga beure però perfectament capacitades per a guanyar diners a cabassos.

Amb la privatització passa com amb el turisme: es veu que dóna molts diners però jo, que sóc un ignorant, em moriré amb les ganes de saber exactament a qui.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next