«Concepcions imaginàries de fets esdevinguts en un temps ideal», això són les ucronies. Temps passats que no passaren, el que no va succeir, el que podria haver succeït. El que no existeix perquè mai va ser.
S’imaginen el nostre segle XX sense els intents de colp d’estat? Patiria jo tant si haguera rebut una educació laica? Quants fills podria tindre ja? Quants llibres no he publicat? En quin moment despertà la nostra consciència feminista? Per què haguérem de viure tot això perquè despertara? Com viuria a l’illa on el sol es ponia de pressa si no hi haguera marxat mai? Per què no vaig marxar quan em vas dir adéu?
Per als escriptors, les ucronies –eixos records que mai no tindrem– són la fusta en mans d’un fuster, la massa de pa en mans d’un forner, els colors de la paleta d’un pintor. Una font inesgotable d’inspiració que, paradoxalment, expliquem amb la nostra veu, esculpida, precisament, pels fets esdevinguts, per les vides viscudes. Només les persones que som i les paraules que hem dit ens fan escriure com escrivim sobre allò que mai no va passar.
