Vacances

29 juliol 2018 01:00h

S’acosten a vessar de promeses. Llibres, passejades, llibres, sopars a la fresca, alguna escapada, llibres, un trosset de mar i encara llibres i els amics i els llibres. S’acosten enganyoses, com si fossen eternes. Eren eternes, en la infantesa. Eren cel blau i cinema d’estiu. Eren platja i migdiades obligatòries. Eren poca roba i anar descalços i aigua, sempre aigua, ni que fos d’una mànega. L’estiu s’estenia com una plana immensa sense horitzó en aquells dies en què tant feia si era dimecres o dijous o divendres. Potser fer‑se adult és veure amb claredat els límits d’aquella plana, saber que no és sinó un tros, però mirar‑lo amb tot l’agraïment, aclucant els ulls per amagar‑ne les vores i creure de bell nou, ni que siga un moment, en l’eternitat. Et fas adult quan les migdiades esdevenen un plaer, quan ets tu qui les recomana als menuts. Et fas adult quan un dia de vacances et sorprens de no acabar de saber si és dimecres o dijous o divendres i el fet et meravella, et fa sentir que sí, que has retornat ni que siga un moment a la inconsciència, a la llibertat de no haver de saber en quin dia vius, a la llibertat de no saber què és ser lliure. I, amb tot, ja puc preveure que algun dia d’uns quants anys endavant, si Déu vol, com diria ma mare, potser enyoraré aquesta vida adulta, aquesta vida d’enmig en què esdevens responsable de menuts i de grans, en què fas vacances però de tant en tant t’assalten, com un núvol de mosquitets, les ombres dels assumptes que has deixat per resoldre, les coses que t’esperen en les vores del tros, indefugibles. Potser ho enyoraré, tot això, quan ja no seré adulta sinó gran, perquè, llavors, segons m’han explicat, has d’aclucar els ulls per no veure les vores, no ja del tros, sinó de la vida. Llavors potser enyores recordar amb claredat si és dimecres o dijous o divendres i els problemes que ara et furten el son, amb la distància, esdevenen reptes dignes de la vida. Però això serà més endavant, uns quants anys enllà, si Déu vol. Ara és diumenge, s’acaba el mes i s’acosten les vacances a vessar de promeses i de llibres per llegir, d’una escapada, d’amics, del record de La Marabunta en aquell cinema d’estiu vora de casa. És diumenge i ja fa un mes llarg que l’alfàbega em retorna al meu poble cada dia quan la regue, perquè en regar‑la omple la casa de l’aroma de l’estiu, del tros, de la plana infinita de la infantesa. Tot serà cosa de tenir‑ne sempre, d’alfàbega a l’estiu, de sentir que la vida no és sinó un regal magnífic. De recordar‑ho cada matí i cada nit de dimecres, de dijous, de divendres. Malgrat les vores nítides i el despertador i els núvols de mosquits. Bon estiu!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next