Tal dia com hui, l’Església catòlica commemora la transfiguració de Jesucrist que narren tres dels quatre evangelistes amb unes paraules molt paregudes: la cara de Jesucrist es tornà resplendent com el sol, la roba que portava es va fer blanca com la llum i un núvol molt estrany, fet també de claror, va aparéixer del no res i va anar creixent fins que ho va cobrir tot. Això passà, diuen, al cim del Tabor, una muntanya a prop del llac de Tiberíades, i va ser la declaració formal que Jesucrist havia vingut al món per a salvar-nos, per això, hui, hem de felicitar tots els salvadors i salvadores que s’ho mereixen però de veritat, no enviant-los una nota pel Facebook.
A voltes, les imatges dels evangelis i de la Bíblia són terribles i aquesta de la transfiguració no ho és menys. Però la descripció dels evangelistes no passa de ser una broma al costat d’un fenomen semblant que va començar tal dia com hui de l’any 1945, a l’illa d’Hiroshima, a les vuit hores i quinze minuts.
A aquella hora exacta, el bombarder Enola Gay va deixar caure sobre l’illa una bomba atòmica, batejada amb el nom innocent de Little Boy (xiquet), que va causar més de tres-centes mil víctimes directes i només Déu sap quantes indirectes. L’ordre de llançar aquella bomba la va donar el president nord-americà Harry Truman i un dels titulars més difosos per la premsa i els mitjans audiovisuals, aquell mateix dia, qualificava la gesta com “la força de destrucció més terrible de la història i l’èxit més gran de la ciència”.
Un home que tenia quatre o cinc anys aquell matí explicava, alguns anys després, que en eixir al carrer, va veure gent socarrimada, amb la cara desfigurada, persones a qui la pell els queia a trossos, desfeta per la infernal bola de foc que, com el núvol del Tabor, va anar escampant-se fins abastar molts quilòmetres a la redona. Després, la radiació els provocava vòmits dolorosos, els feia caure els cabells a grapats, els causava terribles hemorràgies intestinals… I tot era encara pitjor quan algú, incapaç de suportar l’ardor, va beure aigua provinent de la pluja negra, d’una toxicitat extrema.
Probablement és cert que, gràcies a aquell “èxit”, es va acabar la guerra però també és ben cert que s’hauria pogut acabar de qualsevol altra forma, com tantes guerres anteriors i posteriors. Si pensem que, ara mateix, el ‘botó roig’ està en mans d’un psicòpata que demana més diners, encara, per a despeses militars, la perspectiva no és gens tranquil·litzadora, sobretot si observem que els pressupostos per a fer investigacions científiques profitoses minven tan de pressa com els sobres en una seu del PP. També és probable que algú puga pensar que nosaltres, ciutadans civilitzats del primer món, no correm perill i que ja patírem prou de por durant la guerra freda, quan uns i altres ens amenaçaven amb més bombes atòmiques.
Però, ja que els paguem amb els nostres impostos, podríem exigir que els pressupostos dedicats a investigació s’invertiren en èxits de la ciència que ens ajuden a salvar el món, no que ens animen a aniquilar-lo.
