Quan no tenia xiquets pensava que el pitjor que podia passar-te en la vida era que els amics et convidaren als aniversaris dels seus fills. Ara que en tinc, he pogut comprovar que el pitjor que et pot passar és haver d’organitzar-los.
Abans, amb quatre sandvitxos de Nocilla, un litre de Fanta, un plat d’olives, quatre cosins i algun veí acoblat en l’últim moment, ja n’hi havia prou. Ara no, ara necessites llogar el Camp Nou per a poder clavar els convidats, unflables, mags, maquilladores, experts en globoflèxia, pallassos, contacontes i altres espècies especialitzades en aquest tipus de celebracions. Quina tensió! –Per cert, si algú està pensant a introduir-se en aquest camp, els guàrdies de seguretat encara estan per explotar i tenen futur–. M’he adonat que les mares –i dic les mares perquè majoritàriament continuen sent elles les qui porten els xiquets a aquestes festes– tenen un gen que les fa immunes als aniversaris dels altres. Ha de ser perquè pateixen tant en els seus que després es relaxen i ja passen la responsabilitat a l’organitzadora de torn. Tant se val si els xiquets tracten de tombar un fanal del carrer, com si opten per taponar una canonada amb els entrepans, com si arranquen la gespa a mossos o com si prenen foc a una mascletà –és cert que els còctels sorpresa de la meua època encara s’estilen però ja menys–. Elles ni s’immuten. A les festes d’aniversari, sols els preocupa…, que els xiquets no acaben amb tots els entrepans de Nocilla per aprofitar. Alguna no ho reconeixerà però és així.
Fins i tot hi ha una mirada mare-entrepà de Nocilla que és desig en estat pur. Done fe d’això. Què tindrà la Nocilla? Sí, ja ho sé: “leche, cacao, avellanas y azúcar: Nocilla!” però alguna cosa més també. No sé, potser la passen a George Clooney així de rasquinyada o alguna cosa així, perquè si no, no s’entén.
Però tornant al tema –que és nomenar el Clooney i jo em perd–, ara el que s’estila és cine i Mc Donalds per a tots. Que et deixes la paga del mes en l’aniversari així perquè sí i al mateix temps puja el nivell un poc més. A vore què fas per a superar-ho. Contractar els Gemeliers? Contractar Enrique Iglesias? –Sí, ja ho sé, res comparable amb Parchís però fins i tot ahí han canviat les coses–. Jo que opte pels aniversaris autodidactes –si volen taller de maquillatge deixe la caixa de pintures damunt la taula i que facen ells; si volen màgia, els Reis Mags porten un joc de Magia Borrás i a practicar per sorprendre els amics en arribar el dia…, –ja em veig el pròxim any preparant el nostre particular Tu cara me suena i fent l’entrada triomfal a la manera de Shakira damunt de la bicicleta. Ara serà qüestió de buscar algun voluntari que m’acompanye com Carlos Vives i èxit segur. Els interessats ja poden posar-se en contacte, que aquestes coses s’han de preparar amb temps.
