De la religió, la llengua i els tribunals

Que ara per ara a l’Estat espanyol manen els tribunals no pot sorprendre a ningú. La fal·làcia aquella de la distribució de poders ha quedat en una utòpica idea que mai ha arribat a ser efectiva, perquè ha quedat patent al llarg de la mal anomenada transició espanyola que des dels tribunals es fa política, i molta. L’última demostració ens l’ha regalada el Tribunal Superior de Justícia, que ha suspès cautelarment la part del decret del Consell que regula les matèries que s’han d’impartir en ESO i Batxillerat al País Valencià i dicta que la Religió «haurà d’incloure’s com a assignatura opcional» en segon de Batxillerat. Ja és greu que a les escoles públiques encara continue apareixent el «creador» per tot arreu i ara, a més, un tribunal obliga a oferir als estudiants d’educació postobligatòria d’un estat aconfessional, un «conjunt de creences i pràctiques que tenen per objecte retre culte a la divinitat», tal com defineix el terme el Diccionari Normatiu Valencià.

Paral·lelament, el PPCV a través de la seua curiosa representant, Isabel Bonig, ens informava que demanarà al TSJ que «execute l’anul·lació del decret de llengües en l’administració», és a dir, que literalment els té igual si un valencià pot ser atés en una administració pública en valencià o no, ja que saber valencià «és un dret, no una obligació» i, per tant, saber parlar-lo ha d’esdevenir un mèrit i no un requisit necessari per garantir que tothom puga fer servir la seua llengua. I tot, en el marc d’actuació d’un TSJ valencià obcecat a destruir qualsevol possibilitat de vehicularització institucional de la llengua, com demostren les dos sentències que ara Isabel Bonig demana que s’acomplisquen sense fissures.

Tot plegat hauria de fer remoure consciències. Ara mateix, tinc la inquietant sensació que res del que puga fer el Consell relacionat amb la llengua o l’educació té cap tipus de viabilitat. Malauradament, a cada sentència d’aquest infame tribunal s’ensuma una flaire ideològica insuportable i això desestabilitza l’equilibri polític necessari per a executar un pla de govern amb relatiu èxit. I és que, les dos sentències abans esmentades tenen un rerefons polític latent. La primera perquè genera un debat esbiaixat, perquè no hem de parlar si els alumnes d’un nivell postobligatori han de tenir l’opció de fer religió a l’aula o no, la discussió necessària és sobre fer fora d’una vegada la religió de totes les escoles de titularitat pública de l’estat, perquè les creences i la fe sobre un ens imaginari que defuig tots els arguments científics han de romandre apartades de les aules immediatament. La segona sentència i posterior exigència de la líder del PP valencià és una mostra més de la constant agressió que pateix la nostra llengua en el nostre mateix territori, perquè a cada passa (cadascú valorarà si bona o no) que fa el Consell valencià, rep una absurda barrera judicial que n’obstaculitza el recorregut.

Comptat i debatut, la impressió que em queda no es mou ni un mil·límetre de la que percep des de fa molt de temps: l’Estat al qual ens obliguen a pertànyer és encara bressol i refugi d’una ideologia conservadora i antidemocràtica, blindada mitjançant un sistema judicial que actuarà d’acord amb la protecció d’aquests valors. Si algú ho dubta, pot fer un moment de reflexió i pensar en la impunitat amb què compten els feixistes o en l’empresonament de persones per demanar democràcia o la persecució d’artistes que critiquen la Corona, i si encara no en té prou, potser hauria de pensar si realment els seus ideals són realment democràtics o s’ha de començar a preocupar.

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat