Ja ningú no canta

Aquesta mateixa setmana he tingut l’oportunitat de llegir l’entrevista que el poeta i periodista Hèctor Serra li ha fet a Josep Gimeno el Botifarra, en la qual el cantant afirma amb un punt de nostàlgia: «Abans tota la gent cantava: els ferrers, els fusters, els homes, les dones… Recorde que passaves per una casa i senties les dones cantar mentre treballaven. Els xiquets cantaven mentre jugaven». El cant formava part del treball, li donava ritme a la seua execució, creava amenitat, rebaixava el rigor de la soledat i de l’esforç, produïa una certa harmonia si es feia la faena en equip.

Quan era un infant, un infant tímid i solitari, passava les vesprades a l’andana de casa llegint novel·les de la petita biblioteca del meu pare, una estranya barreja d’autors i gèneres que anava de José Mallorquí a Lev Tolstoi. Quan no era a l’andana, era al terrat, on amb una escala de tisora i una manta de camp muntava una improvisada barraca. Quan alçava els ulls de la pàgina del llibre que llegia m’agradava deixar surar sobre el paisatge els cinc sentits, una serralada de joguet feta de teulades per on transitaven avorrits felins i que eren sobrevolades per acrobàtiques oronetes, amb uns terrats plens de roba estesa al sol, banderes quotidianes mogudes pel vent de llevant i les botifarres de sang assecant-se. En conec un que de xiquet va omplir de perdigons les botifarres del veïnat mentre afinava la punteria i matava l’avorriment. Hi havia també altres paisatges: l’olfactiu, que prenia cos a mesura que s’acostava el migdia, i el sonor, les converses i salutacions, que pujaven com dragonets per les façanes de les cases, el toc de les campanes, el so d’una ràdio i la veu de les dones cantant mentre rentaven la roba, agranaven la casa, treien la pols, cosien o cuinaven.

Sovint interpretaven cançons de moda i tonadilles de la Piquer amb un castellà especial, passat pel tamís del valencià de l’Horta. En altres ocasions tiraven mà del repertori local, vells romanços que parlaven d’agosarades porfies d’herois locals contra algun pinxo atrevit del poble del costat i també històries d’amors prohibits i criticats amb ironia.

Han passat anys i, com el Botifarra, sóc conscient d’això: «La vida rural que jo he conegut se’n va...».

Han passat anys però continue a l’andana i al terrat. Un dia vaig atrevir-me a saltar la línia que separa el lector de l’escriptor i escric tocat per una certa enyorança. Com l’Estellés, sóc un animal de records, un trist animal de records.

Ja ningú no canta mentre treballa. Sort tinc del so de les campanes que marquen el batec del poble i de la veu impresa en els llibres de tots els poetes que m’estime.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat