Mossén Milian

L’altre dia va vindre a casa Josep Monferrer Guardiola. Per als qui no el coneguen, cal dir que Monferrer (Vilafranca, 1944) és un historiador de l’art infatigable, un expert autoritzat en tot el que té a veure amb la seua comarca natal, Els Ports.

Circumspecte, apassionat i entusiasta, em fa a mans el seu llibre sobre Manuel Milian Boix, un sacerdot nascut a Morella el 1908. El volum es diu Mossèn Manuel Milian i la salvaguarda del patrimoni de l’arxiprestat de Morella (1933-1940) i va ser editat per Onada el 2015. És un avanç de la tesi doctoral de Monferrer, dirigida pel professor Juan Vicente García Marsilla. Tot el que té a veure amb aquest humil capellà de poble és realment extraordinari. El text explica amb tot luxe de detalls els treballs ingents de Milian Boix abans i després de la guerra a favor del patrimoni de la diòcesi de Tortosa.

Aviat li arribarien els reconeixements: director corresponent del Centre de Cultura Valenciana (1951), acadèmic de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres (1962) i de la Real de la Historia (1963), creador del Centre d’Estudis del Maestrat… Així mateix, va mantindre relació amb el més destacat de la intel·lectualitat valenciana de l’època: Nicolau Primitiu, Mateu i Llopis, Joan Fuster, Beüt i Belenguer, Miquel Adlert, Bru i Vidal, Martínez Ferrando, Sánchez Gozalbo, Sánchez Adell…

Curiosament, Milian Boix era oncle de Manuel Milian Mestre, l’empresari i polemista morellà (nascut a Forcall) que va ser una figura destacada d’AP i el PP a Catalunya. Ara el Nebot és un dels propagandistes més enfervorits de l’oncle, juntament amb Monferrer.

Crec que Manuel Milian Boix és un d’aquests homenots que, sense mitjans i només amb tot el seu entusiasme, va ser capaç de fer una tasca singular a favor del patrimoni artístic valencià. Dalt d’un matxo, amb un llapis i un paper per tota tecnologia, es va recórrer totes les esglésies i ermitoris de la diòcesi per inventariar el seu tresor i quan, molts anys després, va coincidir amb el Concili Vaticà II, va participar en la mesura de les seues forces en aquest extraordinari esforç d’aggiornamento de l’església catòlica.

Durant 23 anys, a més, va treballar a Roma, a l’Arxiu Secret del Vaticà. Però dubte que hi fóra més feliç que podent exercir la seua tasca de capellà bo i erudit solvent al seu país i al seu poble. Com tots els qui han treballat per la seua societat de manera desinteressada, potser sabia que la recompensa no només era el cel, sinó restar imperturbable en la memòria de la gent –la seua gent.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat