El dia 20 d’agost de 1868 va caure dijous i, a mitjan vesprada, devia haver molt d’ambient pels carrers de València, perquè els dijous eren ‘dia de xurra’ i els xics en edat de festejar, sobretot els soldats, eixien a passejar per trobar-se amb les fadrines de les cases bones, quasi totes forasteres, que tenien la vesprada lliure. Era, per tant, un bon dia perquè els homes de l’Horta que havien anat a la ciutat per qualsevol motiu es deixaren una part dels diners a les tavernes, jugant a les cartes o als daus, als ‘palenques’ on hi havia baralles de galls o als trinquets, com el que el senyor Benet va obrir aquell dia, a prop de la plaça de bous, en un antic descampat on, abans, ell mateix dirigia un tir de la gallina, que era un joc innocent per als xiquets que eixien amb la família les vesprades festives.
Quan començaren a urbanitzar el barri, aquell trinquet es va quedar al carrer de Pelayo, que ara és la ‘Xinatown’ de València, i, amb el pas dels anys, es va convertir en la catedral de la pilota valenciana, encara que alguns especialistes consideren que no cal l’adjectiu perquè pilota, com paella, només n’hi ha una.
La partida inaugural d’aquell trinquet la jugaren Moia, Quiquet d’Alboraia i Xufa contra Cames, Ferreret de Tavernes i Tramusser, que alguns anys després es va fer càrrec del trinquet de Pelayo i, per descomptat, de les apostes.
Durant molts anys, els sis o set trinquets valencians foren una font d’ingressos interessant per a l’hospital, per a alguns convents i per a diverses associacions caritatives que rebien una part dels diners generats pel negoci. Després, quan el trinquet de Pelayo es va quedar sol, molts homes de l’Horta i de les comarques veïnes, quan anaven a València a tancar algun tracte, es deixaven caure pel trinquet i es jugaven uns dinerets als blaus o als rojos, passaven la vesprada entre cavallers, potser tancaven alguna venda o algun altre negoci i tornaven a casa més contents o més tristos que quan se n’havien anat.
Per Pelayo han passat els millors jugadors de la història, tots els qui volien ser ídols havien de triomfar en la catedral de la pilota, i jo encara he tingut la sort de veure Rovellet, Eusebio, Álvaro i, per descomptat, Paco Cabanes, Genovés, que per a molts aficionats serà sempre el més gran.
Però el trinquet no ens ha donat, només, partides esplèndides que els aficionats no oblidarem mai. Hi ha també un patrimoni artístic i literari que es remunta almenys al segle XIX, quan Josep Bru va pintar El joc de pilota; també convé tindre present La ferida, que va esculpir Pinazo. Encara que, com Genovés, l’obra més gran, crec jo, la que difícilment superarà ningú, és El punt dins del moviment, una col·lecció immillorable, espectacular, bellíssima de pintures, escultures i gravats de Manuel Boix, de l’any 1992. I, en l’apartat literari, sempre tindrem les cròniques esplèndides del mestre Josep Lluís Bauset, que ell titulava modestament, com ho va fer tot en la vida, Impressions d’un aficionat.
