Ma casa, el món

La casa des d’on escric els articles que publique cada setmana en el Diari La Veu des de gener del 2017 s’alça sobre un solar de seixanta-huit metres quadrats al barri vell del meu poble.

Encara conserva la frontera i les parets mestres de quan els propietaris eren els meus tresavis. Cada generació que hi ha viscut ha fet els seus canvis adaptant-la als nous temps i les seues necessitats.

No és una casa gran. Hi vivim quatre persones i una gata vella que porta per nom el malnom de la família i, sovint, trobem que ens falta espai. En temps dels meus avis, la casa albergava nou persones: la tresàvia, un germà seu de malnom Llúpia, el matrimoni dels meus avis materns, tres filles, un fill i un fadrí que ajudava el meu avi en les tasques del camp. A més, tenien un rossí, quatre vaques, un gosset i un pardalet que volava lliure per la casa i menjava a taula amb la família.

La casa era la d’un llaurador que vivia de la terra. Hi havia l’andana on estenia la dacsa, el cacauet o l’arròs; hi havia un espai per al carro, les ferramentes del camp, l’herba i les garrofes que alimentaven els animals. De les bigues penjaven trenes d’alls, enfilalls de tomates, melons tendrals. Un món, una manera de viure la de la família que formaren els meus avis, que no té res en comú amb la que vam formar la meua parella i jo.

Al lloc que ocupaven les vaques i el rossí, ara hi ha una nevera, un microones, un forn elèctric, una cuina, una televisió, un rentavaixelles i, fins i tot, un ordinador. El pou –ai mare que mal em sap dir-ho!– el vam tapar. No hi ha carro, ni eines del camp, ni herba ni garrofes; ma casa és una biblioteca.

El meu avi, a qui el meu pare tan aficionat a traure malnoms li deia Serrallarg perquè serrava llarga la faena i li faltaven sempre hores, eixia de casa quan els estels encara lluïen amb força en el firmament amb el fanal del carro encés i no tornava fins que es feia de nit. Ma mare, o la seua germana major, ma tia Mercedes, que a l’edat que ara tinc jo un dia va deixar de reconéixer-se en els espills, li portava en una cassola de fang el dinar a la partida dels Moros ja al terme de Sagunt, on tenia la terra, terra de fang, hui una de les diverses llacunes del paratge natural de la marjal del Moro, que a mi m’agrada visitar de tant en tant tot recordant els conreus on deixaren la seua energia i la seua salut els meus avantpassats.

El meu avi, que era un home bo, de gustos senzills però amb més ambició que la d’obtindre una bona collita amb què alimentar la família, cada dia munyia les quatre vaques. En tenia una enorme, amb unes mamelles colossals (mon pare em marcà aquest record seu en la meua memòria) i quan a l’hivern no havia tingut la precaució de calfar-se les mans o no munyia amb la delicadesa habitual, la vaca se li revoltava i d’un colp de pota vessava la llet recollida en el poal. Aleshores, l’home bo es convertia en un dimoni que es llançava com una fera sobre l’animal tot maleint-lo, tal com jo faig quan un personatge se’m revolta i em llança per terra els barandats d’un relat.

La meua àvia feia amb la llet que li oferien les quatre vaques de casa uns flams memorables que encara recordem, a pesar dels més de cinquanta anys transcorreguts, aquells que vam tindre la sort de tastar-los.

El meu fill major, quan li conte totes aquestes històries familiars, afirma amb contundència que tot és mentida, que m’ho trac de la màniga. Li costa entendre que el món que s’aixopluga sota les parets de la casa on viu haja canviat tant en a penes dues generacions.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat