Piera

18 agost 2018 01:00h

Emili Piera és un jubilat feliç, és a dir, és un tipus que no para de treballar. Des que va abandonar la redacció de RTVE no ha deixat de participar en mil i un projectes, usualment relacionats amb la literatura o la gastronomia, que són dues activitats que es complementen molt bé. Estrictament parlant, té dos llibres sobre cuina que personalment m’agraden molt: La nostra cuina i La cuina de l’Albufera (i les Marjals), que he glossat en diferents llocs.

Com tots els hòmens de regadiu, Piera és un tipus de tracte agradable i certa obertura de mires. Segons confessió pròpia no ha escrit encara els seus grans llibres (cosa que revela que som davant d’un escriptor de veritat i no d'un dels impostors habituals…) i per això ara amenaça amb la pròxima edició d’un volum de memòries dels 40 anys d’experiència de l’ofici de periodista. El periodisme és un professió útil en el sentit que t’obliga a saber un poc de tot, circumstància de gran utilitat a les sobretaules, per exemple. Piera és un home de sobretaula: menjar és important, però és tot el que ve després (incloent la literatura) l’essencial.

Si ara el porte a aquesta columna, però, és perquè acaba de publicar la reedició d’una novel·la que va escriure a quatre mans amb Tonino López Guitián, Un mort al palau (El petit editor). L’aplec d’aquests dos només podia portar el deliri, i així va ser: van imaginar una nova riuada que tornava a assolar València gairebé mig segle després de la de 1957. Naturalment, el desbordament del Túria propicia l’aflorament de tota la merda del veïnat, i d’això va precisament el relat. Caldrà dir, per si no és obvi, que es tracta d’un text satíric. I no podia ser altrament una història on s’apleguen Lucía Echevarría i Maria de la Pau Janer amb Rita Barberà i Alejandro Font de Mora més una caterva d’altres personatges reals i imaginaris.

Un detall que sempre cal admirar de Piera és que sap perfectament de què parla. Riuada? Doncs exactament això: “De sobte, l’escorrentia de la Serra Calderona provocada pel diluvi rebentà les costures de les rambles Primera, Artaix i Castellana… La presa de Vilamarxant que havia de laminar les torrentades del curs alt del Túria només existia als plànols, perquè ningú no s’havia preocupat de construir-la. En reunir-se aquestes aigües amb els cabals acumulats als barrancs de la comarca de Llíria, una segona riuada, molt més destructora, convertí les séquies mare de Rascanya, Mestalla i Montcada en aigüeres a pressió on l’aigua, embotida entre el formigó i l’asfalt, emergia de nou, en violentes surgències, quan la séquia tornava a córrer a cel obert i s’alçava en columnes parabòliques amb la força d’un guèiser. Ara sí, tota la ciutat va quedar negada. El braç meridional del riu, el que havien conegut els romans, fluïa sense aturador junt amb les torres de Quart, l’Estació del Nord i El Corte Inglés”.

Han sentit parlar de les lectures d’estiu? Doncs ací en tenen una que ni pintada. I, per a amenitzar-la, una anticipació visionària: “Medusa marinada amb cruixent de tapioca cuit en un dashi de verdures confitades en escabetx i gel d’algues amb katsoubushi”. Si no pots amb el teu enemic, cruspeix-te’l…

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next