Qui dia passa, any empeny - 27 d’agost

27 agost 2018 01:00h

Quan la publicitat, amb una miqueta de mala llet, recorda als pares, les mares i les criatures que ha arribat l’hora de tornar a l’escola, si qualsevol tribunal no ha decidit una altra cosa, els mitjans de comunicació solen anunciar l’inici d’una “tardor calenta” que, enguany, serà decisiva per al futur del País Valencià perquè o consolidem el canvi que va començar fa quatre anys o tornarem a les tenebres populars, més fosques encara perquè la ultradreta, eufòrica per la impunitat amb què la deixen actuar, amplificarà la política repressiva als carrers, les xarxes socials, les fundacions hereves del franquisme, les plataformes “informatives” que els han regalat i algunes institucions que els protegeixen.

Una de les protagonistes valencianes d’aquesta tardor preelectoral serà, sens dubte, Mónica Oltra que, si té costum i vol, celebra tal dia com hui la seua onomàstica.

Santa Mònica, que va viure a Algèria quasi tota la vida, encara que va morir a Roma a finals del segle IV era una dona instruïda, que sabia llegir i escriure, parlava en públic de filosofia i teologia i tenia el poder de convéncer els seus interlocutors, sobretot quan la passió amb què defensava les seues idees la feia plorar. Casada molt jove amb un marit aspre i violent, que no creia en la vida eterna, li va donar dos fills i una filla i, a més, el va salvar perquè, un any abans de morir, l’home es va convertir al cristianisme i, com és natural, degué anar directe al cel, a pesar d’haver viscut com un pagà.

Un dels fills de santa Mònica va ser Agustí, que també va passar una joventut una miqueta alegre abans de veure la llum gràcies a sa mare i de convertir-se en sant Agustí d’Hipona, un dels més celebrats pares de l’església i de la teologia clàssica.

La iconografia representa santa Mònica com una velleta venerable –i això que va morir als 56 anys– vestida de dol i amb una creu en la mà.

Mónica Oltra, que va nàixer l’any 1969, com sap molt bé Cotino, i no té encara 50 anys, no s’assembla gens a la santa de qui va prendre el nom, a Alemanya, abans de vindre a València l’any 1984. Jo la vaig conéixer alguns anys després, quan els dos érem membres d’Esquerra i País, un corrent d’EUPV que, amb el pas dels anys i dels conflictes, es va convertir en Iniciativa del PV i, ara, forma part de Compromís.

Les samarretes de Mónica Oltra, des de la meua modesta i discutible opinió, han fet més pel País Valencià que totes les fórmules, les barques i les visites del papa o de Julio Iglesias perquè, des de l’any 2009, ens han ajudat a fer-nos visibles als mitjans de comunicació espanyols, que és on cal eixir per a ser algú. L’accent greu o agut del seu nom també va generar “rius de tinta” i les seues llàgrimes de fallera, encara que no són miraculoses com les de santa Mònica, també van tindre repercussió mediàtica.

Ara, parlant del finançament que ens correspon, la nostra vicepresidenta diu que els valencians necessitem, “primer, que ens curen la ferida i, després, que ens facen una transfusió”.

Aquesta és la creu que Mónica Oltra i totes les altres persones que l’acompanyen en l’aventura de tornar-nos una miqueta de la dignitat perduda porten sobre els seus muscles. I nosaltres, els valencians, som els únics cirineus que els podem alleugerir amb els nostres vots, el nostre compromís i el nostre trellat. Que passes un bon dia amb les persones que estimes, Mónica.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next