El mes més curt de l'any

16 agost 2018 01:00h

Amb diferència, agost és el mes més curt de l'any. I sí, també el més absurd per a tenir una gran notícia per contar. A l'agost qualsevol notícia passa sense pena ni glòria per a la majoria. Fins i tot morir-se a l'agost ha de ser d' allò més solitari. No queden ni els compromisos per a acompanyar-te en l'últim adéu. Excepte si mors al poble on, tal volta, no pugues comptar amb amics i part dels familiars desperdigats per platges diverses, però et queda la tranquil·litat de saber que sempre quedaran les professionals del dol que semblen ser les úniques que no descansen ni per vacances.

Però sí, és el mes més curt perquè ja l'encetem amb eixa idea. Agost té trenta-un dies al calendari, però mentalment sols li n'adjudiquem quinze. A partir del quinze és com si l'agost fora altra cosa. Com si haguérem de començar a acomiadar-nos dels bons moments, de les bones companyies, dels primers amors, o dels tercers, quarts..., o de l'amor en general, per donar pas a la tristor d'una tardor que tardarà en arribar, però que ja està ahí interiorment. Tot sense passar per alt que serà una tardor amb vistes a un any electoral amb tot el que açò comporta. Que no és poc i, en general, gens agradable.

L'1 d'agost, recent estrenades les meues vacances i recent arribada al meu lloc de retirada estiuenca, escoltava els socorristes comentar que ja s'acostava el final de la temporada. D'acord que la platja quede mig buida a partir del quinze, però encara queda sol, encara queden mojitos i gelats, malgrat que cada vegada vinguen acompanyats de remordiments més accentuats i, acte seguit, de propòsits que quedaran simplement en això, però que ahí estan, ferms com el far que em vigila mentre escric aquestes línies des d'eixe racó on la vida fa gust i olora com les tomates collides de l'hort del meu amic Santi. Eixes tomates que també aquests dies han experimentat el seu particular estiueig. Ahí, estirades al sol damunt del canyís que ma mare els reserva cada any amb antelació perquè no els falte de res durant eixe procés de secat, amb el ritual que ella continua seguint al peu de la lletra.

I és que agost és mes de sol, de maletes, de reflexions, de promeses i de propòsits, però també de tradicions i d'imatges tan nostres com eixes tomates secant-se al sol que també experimenten el seu canvi aquests dies.

Així les coses, no tinguem pressa per acurtar els bons moments. Ja s'acabarà l'estiu i tornaran la rutina i els horaris. Els records quedaran altre any envasats igual que les tomates que ma mare ens repartirà en pots per a tota la família, però igual no cal tancar el pot tan prompte.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next