La Marga arribà a Cullera i començàrem a parlar com si fera anys, segles que no haguérem obert la boca. Continuàrem parlant tot el temps que es quedà a ma casa, com si no ho haguérem fet mai. Parlàvem encara quan ens acomiadàrem i cadascuna va seguir parlant, pel seu compte, una vegada ens separàrem. Parlem per telèfon sovint i ens expliquem que des de la seua visita cap de les dues no ha pogut parar de parlar, encara que no tinguem amb qui. Un dia em digué: «Sobretot parle amb mi mateixa». A mi també em passa això. El cas és que més aviat m’escolte com mai no ho havia fet. És més: he descobert com sona la meua veu. Ara parle i parle sense parar, fins i tot cride, encara que no hi haja ningú, encara que no em vulguen escoltar o encara que no em creguen. Tant se val. M’he tirat la manta al coll i visc més feliç que el món. Ja he callat suficient.
