L'Asqueral

16 agost 2018 01:00h

Tot el món li deia l'Asqueral, el tio Paco l'Asqueral. No sóc filòleg, ni tan sols un d'eixos setciències Tothosaben que basen la seua saviesa sobre l’origen de les llengües en el seu odi però així i tot puc deduir que ho feien pel rústic vici d'afegir as, am o a i fer algun canvi a la paraula d'una manera gratuïta com ara en el cas d'astisores, d'amperdiu, d'aràdio, d'amoto o de vídreo. En realitat, el seu nom era Paco Queralt.

El vaig conéixer poc temps després que haguera patit una pujada de tensió que li havia acurtat una mica la corretja de la paciència, qüestió que alguns companys de faena aprofitaven per a fer-lo enfadar i divertir-se mentre alicataven les taronges.

Tenia més de cinquanta-cinc anys. Havia estat tota la vida jornaler al camp, havia cavat hort, aclarit, regat, toldat, plantat i segat arròs, birbat, collit tota mena de fruits... Com a bon jornaler, no permetia de cap de les maneres que ningú dubtara del seu amor al treball. S'encenia en flama si algú insinuava que s'havia fet vell i treia forces d'on calguera per a no quedar mai enrere.

De jove havia estat un home fort i sa, amb una certa corpulència, que encara mantenia. Del seu rostre destacaven els seus ulls d'esparver. Era un d'aquells homes a qui ningú mai no havia regalat res. Tot el que posseïa s'ho havia guanyat amb el seu esforç.

Per aquell temps jo acabava d'estrenar la vintena. Vam ser parella de tira durant dues o tres llargues temporades en la recol·lecció de les diverses varietats de mandarines i taronges.

L'Asqueral, com tots els herois, per molt anònims que siguen, tenia un taló d'Aquil·les: era al·lèrgic a les picades d'abella. Quan li'n picava una l'havien de portar corrent al poble i perdia el jornal. Tenia fama de saber capturar amb les mans nues fardatxos i serps, per més agressius i perillosos que aquests es mostraren.

A pesar que la seua passió era la cacera i, en especial, el tir de colom, on era un prestigiat llançador d'aus i jo estava i encara estic tocat per l'ecologisme, vam fer bona lliga. L'Asqueral sabia el nom de cada ocell que ens sobrevolava, el nom de cada herba que xafàvem, amb ell al camp, el món deixava de ser gris i pla. Era, també, un bon narrador d'històries, tenia una gran memòria, recordava quan d'infant (calcule que seria molt menut) fou un dels centenars de persones que s'acostaren al barranc del Puig, el dia 12 de desembre de l'any 1933, després de l'atemptat contra el ràpid Barcelona-Sevilla que va causar tantes víctimes. Em contava anècdotes d'un temps en què els més joves feien profies per a veure si corrien més que els trens que passaven pel mig del poble...

L'Asqueral se sabia fill d'aquells que havien perdut la guerra del 36. Sovint recordava amb amargor que quan feu el servei militar els sotsoficials i oficials tractaven malament els soldats valencians, només perquè el País Valencià havia estat fins al final territori republicà.

D'algunes coses parlava amb una certa precaució i d'altres, amb claus mig secretes. El fet d'haver viscut en una dictadura de la banda dels qui no manen deixa certs tics. Els de la gavardina eren en realitat els de la sotana: «Nelet, els països on han manat els de la gavardina han estat els més pobrets d'Europa».

Saludava tot aquell amb qui es creuava i si no li tornaven la salutació, s'ho prenia com un insult.

La seua gran passió era la seua família, la dona, els dos fills, els nets i fins i tot la nora i el gendre. Era devoció el que sentia per ells.

Un dia em va portar una vella fotografia, el retrat en color sépia d'una dona jove vestida a la moda de finals dels anys vint. No em va haver de dir qui era. Tenia els mateixos ulls que ell. Aquella dona era sa mare. Com tantes altres dones del seu temps, havia mort en el part. El pare, natural d'un poble de la Vall de Segó, al Camp de Morvedre, el va donar a una família de Puçol perquè el criaren.

L'Asqueral, el tio Paco Queralt, un jornaler anònim d'un poble de la comarca de l'Horta, des del mateix moment en què va nàixer havia hagut d'anar aguantant amb enteresa els forts colps que li va propiciar la vida, la qual cosa li feu aprendre a valorar cada instant viscut i aquesta, amics i amigues, és la millor lliçó que em va regalar.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next