Ara fa dues setmanes demanava uns dies de descans a aquest mateix periòdic perquè necessitava un respir. La nit del 12 d’agost moria el meu marit, Ismael Belda, de manera inesperada, sobtada i absolutament dramàtica. Quina mort no és tot això? Durant aquests dies m’han arribat missatges de condol d’arreu dels Països Catalans, perquè era un home que creia fermament en el país, en la vertebració del nostre territori, i la premsa li ha dedicat diverses notes, notícies i obituaris (no sé si mai havia pronunciat jo aquesta paraula tantes vegades…) lloant el seu estil detallista, el seu bon olfacte per a la notícia i la rigorositat del seu treball, perquè certament Ismael Belda era un periodista de primera pàgina.
Que allà pels anys noranta destapà des del setmanari El Temps diversos casos de corrupció ja s’ha dit; que fou el “Defensor del Ciudadano” des de 20 Minutos, també. A més a més, s’ha destacat que fou reporter i redactor en diversos mitjans i que en els últims anys, en la seua secció “Boines i barrets” del diari El Mundo, es dedicava a rescabalar la memòria dels intel·lectuals alacantins, a atorgar a la nostra cultura més oblidada, més amagada, el lloc que en justícia li correspon en la història del nostre país. Què podria dir jo, doncs, que no s’haja dit? Està clar que alguna cosa he de dir, perquè davant la mort una sempre fa promeses, fins i tot d’aquelles que no sabem si podrem o no complir. Jo no podia ser menys i davant el darrer alè del meu marit li vaig prometre un “t’escriuré en cada pàgina”, que vaig coronar amb flors per soterrar-lo. Sóc una dona de paraula, així és que ací estic, doncs, escrivint-li la primera pàgina.
A Belda vaig començar a llegir-lo quan encara no havia fet jo els vint anys. Ens coneixíem d’ací i d’allà, compartíem ideologia i passió per la literatura i per la nostra ciutat però l’atzar no ens fou propici fins fa dos anys quan un matí de juliol entrà al meu despatx de l’Institut d’Estudis Catalans per mostrar-me “Marítima verdor”, un projecte preciós sobre els parcs d’Alacant que mai no va acabar. Dies després em telefonava i, entre rialles, em deia “Nena, deixem el llibre que jo el que vull és festejar-te.” Ell era així: rialler i directe. En aquests dos anys hem aplegat cinc fills entre els dos i més d’un miler de llibres. Compartíem taula, llit i despatx, ens revisàvem els textos, ens sabíem traure l’un a l’altre el millor del nostre ofici. Ara que ja no hi és, que l’únic que em queda d’ell són projectes inacabats, un grapat de llibretetes plenes de notes i un manollet de records d’aquests anys tan breus, vull ser positiva, vull traure de tot plegat algun aprenentatge. Vull creure que la mort ens ensenya coses. Tanmateix, em pense que no, que la mort no ens ensenya res, només constata el que és pura evidència: havia d’haver-li dedicat més temps. Tot el temps.
