Tot el que passa hui a Nicaragua sembla un espill d’aquella frase de Karl Marx: “La història de repeteix dues vegades, la primera com a tragèdia, la segona com a farsa”. Però les arbitrarietats d’Ortega contra el seu poble abunden en la tragèdia: encara, pel que sembla, no ha arribat el moment de la farsa. És l’ocasió, potser, de rellegir una obra fonamental per a entendre l’esdevenir d’aquest desgraciat poble centreamericà: Adiós, muchachos, de Sergio Ramírez.
Ramírez, hui escriptor d’èxit –i també de qualitat contrastada, que són dues coses diferents–, va ser la “cara amable” de la revolució sandinista que, a partir de 1979, va regir Nicaragua. Quan es postula d’algú eixe epítet és que hi ha un revers, un rostre “antipàtic”. Eixe paper li va correspondre precisament a Daniel Ortega, líder suprem del sandinisme entre 1979 i 1990, després reconvertit en president democràtic en diferents períodes, fins hui mateix.
Sergio Ramírez mai va prendre les armes durant l’aixecament contra Somoza. Va ser sempre un intel·lectual a l’ombra de la guerrilla, però es va mantindre fidel a la seua circumstància fins a la derrota del FSLN (Front Sandinista d’Alliberament Nacional) en les eleccions de 1990. Va ser vicepresident del país durant la llarga i agònica etapa revolucionària. Després, els camins d’Ortega i de Ramírez es van bifurcar. En 1999, l’autor de Margarita, esta linda la mar li va regalar a la seua societat, i al públic en general, unes memòries escrites ja des del repòs i la calma, quan tot el que havia de ser irreversible ho havia sigut indefectiblement.
Els de la meua generació vam créixer, a Espanya, retallant en la premsa les notícies que arribaven, a la fi dels 90, dels avanços sandinistes contra Somoza. Ningú que no fóra un descerebrat o un reaccionari recalcitrant ovacionava Somoza en lloc de victorejar els guerrillers. Eixa època d’esperança es va cimentar després amb la presència de molts voluntaris espanyols i de desenes de països en els primers anys de la revolució col·laborant en les campanyes d’alfabetització o en mil tasques fraternals. Ramírez narra eixa etapa amb una nostàlgia sincera, embridada en una sintaxi de molt bona llei. Nicaragua era la nova Cuba i el món saludava la destrucció de la satrapia somocista amb alegria i il·lusió.
Després la prolongada lluita amb la contra (afavorida per Reagan) i les contradiccions del nou poder van donar al trast amb l’experiència. En Adiós, muchachos hi ha un moment revelador: quan l’autor es pregunta, avaluant els desastres de la conflagració, si “haguérem creat prosperitat sense una guerra d’agressió”. La resposta és molt clara: “Pense que, àdhuc sense guerra, les substàncies filosòfiques del model que buscàvem aplicar haurien conduït de totes maneres a un col·lapse econòmic, a no ser per una evolució pacífica del sistema cap a una economia mixta real, la qual cosa al seu torn hauria demandat una major obertura política”. I afig: “El model d’acumulació, basat en la idea de l’Estat amo, no va ser viable des del principi”.
Al final, Ortega es va topar amb el mateix problema que Stalin: la reforma agrària no va repartir terres, sinó que pretenia que els llauradors llauraren en les propietats estatals i li vengueren la collita al Govern. Eixos llauradors, humiliats i ofesos, van acabar engreixant en massa les files de la contra. I en 1990, quan es van convocar eleccions lliures, l’FSLN les va perdre.
La resta de la història ja és coneguda. Ortega es va reciclar en líder aproximadament liberal i ha acabat per conduir al seu poble a un atzucac. Els somnis de la meua generació, tot aplaudint Edén Pastora assaltant el Parlament Nacional de Somoza, també han mossegat la pols de la realitat…
Nicaragua mereix un govern que respecte el seu poble. Ortega, caricatura d’ell mateix, ja no pot ser el seu president.
