La cabellera de Frida

24 agost 2018 01:00h
Frida Kahlo amb vestit d\'home al centre de la foto, 1926 (detall) /Bernard Silberstein

Més que no escampats per terra, els manyocs de cabells semblen surar com algues mortes en un espai poc definit i mancat de profunditat. I ho fan, llevat dels que pengen de la cadira i els que ella sosté, amb moviments sinuosos i una mica capriciosos que trenquen l’estatisme i la rigidesa de la composició. Una ordenació que es reforça a la part superior amb un pentagrama, una mena de multiplicació de la línia de l’horitzó, amb les notes d’un fragment de cançó popular de l’època la lletra de la qual apareix més amunt: “Mira que si te quise fue por el pelo. Ahora que estás pelona, ya no te quiero”. L’escriptura musical, la cal·ligrafia i els traços filiformes que hi ha a cada costat també doten, malgrat que siga d’una forma més mesurada, de certa sensació bellugadissa aquest racó del celatge tan extens i calm. Frida Kahlo, en Autorretrato con el pelo cortado, pintat el 1940, després de divorciar-se de Diego Rivera i dur a terme Las dos Fridas, abandona no sols el vestit de tehuana sinó la indumentària i els ornaments de dona –excepte les arracades– i adopta un aspecte molt masculí: un tern obscur i gran –segurament de l’exmarit–. I va un pas més enllà perquè s’ha tallat la llarga cabellera; encara té les tisores en una mà i una de les trenes damunt de la cuixa. S’ha desfet dels atributs femenins pels quals ella considera que ha estat estimada, aquells que li proporcionaven beutat i voluptuositat.

Frida Kahlo, 'Autorretrato con el pelo cortado', 1940. Oli sobre llenç. MoMA, Nova York

Assenyala Margo Glantz, en l’article “Diseminación y amplificación” (2012), que Frida Kahlo, durant la seua vida, es va construir a poc a poc com a personatge mític i que un dels elements fonamentals d’aquesta creació és el pèl. “Rostre particular, emmarcat per una massa capil·lar, capil·laritat que s’estén i es ramifica per decorar les zones que haurien hagut d’aparèixer nues. El bigoti […] brota perfecte […] en convivència estètica i harmònica amb el cabell que li creix sobre els ulls i llisca fins que forma una línia contínua sobre el nas. Així, trenes, borrissol i celles formen un tot: animalitzen i embelleixen”, apunta l’escriptora mexicana. Per això, l'eliminació de bona part de la cabellera implicava un acte de violència contra ella mateixa: “El divorci ha destruït la fràgil identitat que amb tant de treball, tants pentinats i tants vestits autòctons, havia edificat, ho dic amb tota la intenció, ha edificat la seua identitat com en les hagiografies les monges aspirants a l’ascesi edificaven –flagel·lant-se i tallant-se el pèl– la seua imatge de santedat…”

Frida Kahlo, 'Autorretrato con trenza', 1941. Oli sobre llenç. Col·lecció Gelman

De fet, aquesta conducta ja es veu en sor Juana Inés de la Cruz, monja i poeta també mexicana, del segle XVII, que havia de saber perfectament que tallar-se els cabells era una manera ancestral de castigar-se, sobretot les joves. “Des de l’Antiguitat clàssica, l’ofrena de la cabellera o part d’aquesta amb motiu d’un vot, un ritu o una cerimònia religiosa, fou considerada un acte no només de devoció, sinó també sacrificial”, afirma Erika Bornay (La cabellera femenina, 1994). Quant a sor Juana Inés, conta la historiadora de l’art que “amb aquella tenacitat que era un dels trets del seu caràcter, per aprendre gramàtica s’imposava un repte: si en un termini determinat no havia aconseguit memoritzar el tema d’estudi, es tallava cinc o sis dits de la seua melena. En cas de reincidir en la seua ineficàcia, no dubtava a tornar a emprar les tisores”. Quant a l’obra de Frida, assevera que “no hi ha lloc per a la pietat” i que “amb les tisores a la mà dreta, sembla reflexionar amb amarga expressió sobre l’acte que acaba de fer”.

Frida Kahlo, 'Diego y yo', 1949. Oli sobre llenç. Col·lecció Mary-Ann Martin, Nova York

Un any més tard, després de tornar a casar-se amb Rivera, el desembre del 1940, Kahlo va executar Autorretrato con trenza, una peça en què la veiem de nou amb els cabells llargs recollits en un elaborat pentinat paregut al de les indígenes de la regió nord de la província d'Oaxaca i de la Sierra Norte de Puebla. Una espècie de trena duta a terme amb una cinta roja que s’enlaira i forma el signe de l’infinit, del temps sense fi, una idea que es fa més palesa amb la planta d’acant, antic símbol de la vida eterna, que s’enfila pel seu cos nu. Un cos guarnit sols amb un altre ornament: un collar prehispànic. Un motiu amb el qual reivindicava –una constant en la seua trajectòria– les manifestacions artístiques pròpies del seu país, tant de la seua època com de les anteriors. Més endavant, el 1949, en Diego y yo, la melena negríssima, solta i embullada pel coll encercla i sembla estrényer una faç plorosa: el muralista mantenia una relació amb l’actriu María Félix, amiga seua. Al front, sobre les celles unides, el retrat de l’espós, que, a la vegada, porta en el mateix punt, el tercer ull, cosa que suggereix que per a ella Rivera, a qui estimava i admirava, era superior artísticament i intel·lectual. Aquest patiment i també la joia i altres sentiments i emocions que va experimentar en diferents moments, Frida Kahlo ens els ha transmès de manera clara i rotunda, sense embuts, mitjançant el tractament pictòric de la seua poderosa i obscura cabellera.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next