Nits d'agost

26 agost 2018 01:00h

Contemple estreles que fugen al cel de la Marina. Enguany n’he comptat tres en una nit. Han fugit rabent quan no les esperava i gairebé no he tingut temps de formular cap desig. Si n'haguera tingut, hauria desitjat tornar encara cada any durant molts i molts anys, perquè hi ha costums que no et venen dictats, que naixen al caliu de l’amistat i que, amb el pas del temps i amb les repeticions, quasi sense adonar- te’n, com les estreles fugisseres, van fent saó dins teu fins amerar l’os de l’ànima, i llavors ja voldries que duraren sempre més al llarg de la vida. Contemplar estreles que fugen les nits d’agost al cel de la Marina com ha fugit aquell temps que escolte d’un dels seus habitants d’antany. Un relat viu i enyorat que explica que fa setanta anys la mar era el regal d’una setmana. Venien amb el carro des de Benissa fins a aquesta cala que ara contemple fent abstracció del soroll dels cotxes que passen ben a la vora per la carretera. Venien amb carro per estar-se una setmana. Portaven conills i pollastres encara vius que formarien part dels àpats que els alimentarien durant aquella setmana màgica. Dormien sota les veles que estenien entre uns pals. Dos banys al dia per als menuts. Més era cosa prohibida. Corrien, jugaven, nedaven, feien els peus forts entre les pedres, collien eriçons com qui cull flors. Escolte el relat i faig per esborrar totes les cases que setanta anys més tard voregen la costa i han devorat la muntanya. Imagine el silenci d’aquell relat, trencat solament pel cant de les ones contra les roques, pel crit dels xiquets que corrien, que s’amagaven, que s’empaitaven mentre els grans amanien dinars i sopars i gaudien d’aquella setmana blava i salada, d’aquell parèntesi que colrava la pell i l’esperit. I a les nits, potser, i dic només potser perquè això no m’ho ha contat ningú, contemplaven les estreles que fugien i la lluna que creixia o minvava i dibuixava camins sobre l’aigua, i els desigs que haurien pogut demanar potser contenien l’esperança del retorn d’un pare en Argèlia, o una bona collita de raïm que esdevindria pansa. Cau el sol i la platja es buida a poc a poc. Les ones canten encara, sempre, mentre jo trene paraules per confegir una xarxa que m’enredre per sempre a aquesta mar, a aquest cel, a l’amistat que ho fa possible, a l’estima que ens embolica mentre contemplem les estreles que fugen durant les nits d’agost, a la Marina.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next