En tornar de vacances ma mare em sorprén amb la seua nova creació de ganxet. Han passat un parell de dies i reconec que encara continue donant-li voltes a la seua inventiva. Una vegada assortides ja totes les filles i netes de bosses de pa, torcamans per a la cuina, puntes per a tovalloles i tapets per a taules mil, l’última idea ha estat fer-se un sostenidor de ganxet. Vaja, un bralette –que dirien les influencers–, amb uns calats per on el mugró no està per insinuacions, sinó que es mostra directament amb tota la seua esplendor. Però clar, qui sóc jo per a llevar-li la il·lusió! Si als noranta vol portar un sostenidor de ganxet està en tot el seu dret. L’única cosa que em preocupa és que satisfeta com està del resultat final, ara de segur que començarà el procés d’elaboració per a la resta de la família i què voleu, jo no sé si em veig per a arriscar tant. De menuda ja em feia banyadors i biquinis amb aquesta tècnica, que molt fácil d’eixugar no eren, però tenien la seua gràcia. Clar que en aquella època la seua vista també era altra i els punts no s’escapaven amb tanta facilitat com ara, que deixen tant poc marge a la imaginació.
I ahí, entre passada i passada de ganxet, em fa partícip dels preparatius de la seua pandilla per a les pròximes festes majors del poble. Quatre vídues a qui sembla se n’han afegit quatre més amb els consegüents problemes d’acoblament que això suposa. Ara toca veure de quina manera encaixen les peces, conèixer de quin peu coixeja cadascuna –i mai millor dit– per a redistribuir posicions.
És curiós veure-les arribar al teatre i iniciar la seua particular partida de Tetris perquè tot quadre a la perfecció –qui seu al costat de qui, segons una tinga fotuda una cama o altra, o un braç o altre–, però amb ganes de gaudir de l’espectacle i del que encara puga oferir-los la vida. Les unes tenen cura de les altres en eixir al carrer i com diu la dita aquella ‘en el país de los ciegos, el tuerto es el rey’. Aquí la que no porte gaiato és capitana general encara que prenga Sintrom o porte a la bossa de mà una remesa de píndoles per a fer saltar totes les alarmes en un control del Tour de França.
Sens dubte, als noranta les il·lusions sembla que són altres però, per què no, igual de vàlides que als quaranta. Més econòmiques, això sí, i sense massa pretensions, però il·lusions en tota regla. Així les coses, si ara li fa il·lusió fer-me un sostenidor de ganxet, avant! A mi em fa il·lusió veure que malgrat els anys encara hi ha coses que la il·lusionen.
