La roda de darrere

30 agost 2018 01:00h

«Paco, Paco, que la de davant guanya i la de darrere perd!», li cridaven els xiquets quan passava amb la seua atrotinada Mobylette i ell sempre mirava per si de cas, amb perill d'estavellar el ciclomotor contra una cantonada o un cotxe aparcat.

Els xiquets li deien Paco el basturro per la maldestra, rància i grollera manera que tenia d’expressar-se, encara que el seu nom era el de Francisco Miret.

Miret era un home alt, ben format, de faccions agradables però trencades pels diferents rictus que li imposava la malaltia mental que patia. Era un vilatà de costums, cada matí en eixir de casa passava per la del vicari, que sempre tenia la porta junta, obria aquesta de bat a bat i a crit pelat preguntava: «Vicari, me'n vaig amunt, vols que et porte algo!!!?». «Sí, Paco, porta'm el diari». En tornar, des de la porta li llançava el diari com si traguera per dalt corda la pilota en una partida de galotxa al crit de «Vicari, el diari!!!». També tenia el costum d'acostar-se a l'ajuntament, des de la porta d'entrada recriminava a polítics i funcionaris el seu escàs amor per la faena: «Mandrangos!!!».

La saviesa popular diu que a cap boig li dona per treballar, però Miret sí que ho feia, sempre estava disposat a ser llogat per a la faena que fora. Quan jo era un tendre i tímid adolescent vaig ser parella de tira de Paco en la collita de satsumes i clementines.

Paco Miret era un home que no xarrava amb uns i altres mentre treballava, estava en i per la faena, tot el dia anava ronquejant com un gat vell ple de puces, no deia res, però de tant en tant amollava per la popa unes ventositats que podien rebentar un barandat o llançava uns gargalls sorollosos que feien que em pujara a la boca la llet que vaig mamar. Quan estava constipat, el moc li queia com una corda de pita des del nas sobre el cigarret que sempre tenia enganxat als llavis. En aturar-se a esmorzar per decisió democràtica, Miret s'asseia sol a una desena de metres de la colla. Ningú no volia sofrir les seues eixides de to. «Patir?», es preguntaven i tot seguit afegien la resposta «pa tir el que li pegaren a Kennedy!».

Els diumenges per la vesprada el podíeu trobar assegut en una cadireta de boga recolzat sobre les parets exteriors de l'ajuntament, mentre escoltava el futbol en la ràdio. Quan els bars estaven oberts es passejava d'un extrem a l'altre del local amb l'aparell en l'orella.

Un dia se l'emportaren al psiquiàtric. La família descansà, un malalt mental si està una mica descontrolat pot acabar desequilibrant els membres d'una família. A mitja nit se sentiren uns colps a la porta de casa. La mare baixà a obrir espantada, al carrer trobà el fill vestit amb roba d'hospital. Que poc que dura l'alegria a la casa del pobre! «Entre, mare, entre», tancà la porta amb pany i forrellat i tot seguit començà a amuntegar mobles sobre la fulla. «Què fas?», li preguntà la mare amb les lleganyes enganxades als ulls. «Que venen, que venen a per mi!». Estava aterrit, tant com si acabara de descobrir que la roda de darrere de la seua Mobylette començava a avantatjar la de davant.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next