Qui dia passa, any empeny - 3 de setembre

El dia 3 de setembre de 1939 es recordarà sempre a la història universal de la infàmia perquè va ser el Blutsonntag o Diumenge de Sang a Polònia i perquè aquell dia va començar oficialment la Segona Guerra Mundial, quan els governs de França i del Regne Unit consideraren que havia expirat l’ultimàtum que li havien donat a Hitler perquè les tropes alemanyes es retiraren dels territoris polonesos que havien ocupat el dia 1 de setembre.

Però aquell mateix dia, per un caprici de la fortuna, començaren a desembarcar al port de Valparaíso les 2201 víctimes de la guerra iniciada i guanyada per Franco, que anaven a bord del Winnipeg i que havien eixit del port de Bordeus el 4 d’agost del nefast “año de la victoria” després d’haver passat molts mesos de por, fam, fred, set i humiliacions als camps de refugiats de l’altre vessant dels Pirineus, que s’assemblaven massa als camps de concentració.

La travessia del Winnipeg, que va obrir les portes de Xile i d’una vida nova a tantes persones que fugien d’una Europa en guerra, va ser “el más bello poema” de Pablo Neruda, com ell mateix va deixar escrit.

Pablo Neruda, que havia viscut una temporada a Madrid abans de la guerra, va remoure cel i terra fins que va aconseguir que l’anomenaren cònsol “especial” de Xile a França, amb la missió d’ajudar tantes víctimes de la guerra com fóra possible. Amb diners aportats per uns quants països sud-americans, Neruda va comprar, en nom del govern xilé, un vaixell que, en principi, era de càrrega i només podia transportar una vintena de passatgers. A pesar que, a Xile, la premsa conservadora havia iniciat una campanya contra l’acollida dels refugiats i, de passada, contra el govern progressista del Front Popular, Neruda encara va reunir els diners necessaris per a transformar el vaixell. Després de les reformes, el Winnipeg va ser capaç de transportar uns 2.500 passatgers, ja podem imaginar en quines condicions.

Quasi un mes després d’haver eixit de Bordeus, el Winnipeg va arribar a Valparaíso amb una sola baixa: un xiquet de tres mesos que va morir durant la travessia. Però n’havien nascut dos a bord, de manera que el nombre de passatgers havia augmentat, com si el destí els anunciara que en aquella terra que els acollia amb els braços oberts progressarien i es multiplicarien, com ha passat.

Entre els exiliats hi havia, sens dubte, valencians, perquè, encara que en les llistes que he pogut consultar només consten els noms, alguns cognoms ens poden resultar familiars: Bellés, Climent, Doménec, Esteve, Ferrer, Gregori, Tur, Rebull...

Ni la premsa conservadora ni els partits de l’oposició aconseguiren evitar que moltes persones de bé anaren al port a rebre els nouvinguts, amb música, cançons patriòtiques i visques. I com a Xile el malnom col·lectiu dels espanyols és “coño” perquè als xilens els crida l’atenció que ho diguen tan sovint, una de les pancartes de benvinguda deia: “¡Vivan los coños republicanos!”.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat