Ixes del nucli urbà i agafes qualsevol camí del terme municipal i de segur que et trobes amb algú que fa running. Ja poden ser les dues del migdia en plena canícula, que acabaràs trobant-te un senyor mig nu corrent mig deshidratat.
Hem de reconéixer que s’han fet bé les polítiques de promoció de l’esport entre la ciutadania, altres polítiques, no: els poliesportius estan plens, les biblioteques, buides.
En els primers trams de la meua vida les coses eren d’una altra manera. Si per casualitat véiem un individu adult corrent pel casc urbà o per algun camí ens sorprenia d’allò més, ja que deduíem que només ho devia fer motivat per unes poques coses: que portara la Guàrdia Civil al darrere, que l’hagueren avisat que la dona estava de part o que el perseguira un bou escapat de les festes d’algun poble de la rodalia.
Nelet el Pintor, fins i tot quan caminava corria. Era un home de mitjana estatura, prim, amb les cames lleugerament abajocades, cabells bruns i coronats per una gorreta. Tenia els ulls foscos i enormement expressius. Era nerviós, ingenu, innocent, un tant tímid. Quan parlava quequejava una mica. Tenia una camallada llarga i era ràpid com un heroi de la casa Marvel. Vivia amb una germana i al cunyat li tenia un gran respecte.
Nosaltres aleshores érem uns adolescents que miràvem el nostre entorn més pròxim recolzats sobre les nostres motos amb la indolència que dona la joventut. En algunes ocasions ens havíem posat al costat de Nelet el Pintor, esperant que amb un simple moviment de la cua el bou donara el tret d’eixida a una cursa improvisada. Mai no aconseguírem véncer-lo.
Per la nit el solíem veure aparéixer per una cantonada, perdut, amb la mirada plena de preocupació i preguntant nerviós a uns i altres on era el bou. Un Teseu confós a qui els súbdits del rei Minos acabaven enviant a l’extrem contrari del laberint on era el minotaure.
Sobre Nelet el Pintor, corrien per bona part de la comarca de l’Horta Nord diverses llegendes urbanes. N’hi havia una que afirmava que una vesprada al poble del Puig de Santa Maria avançà corrent una vaca brava i que aquesta el va acabar agafant pegant-li una bona rebolcada. En un grapat l’alçaren del terra per a dur-lo a cal metge. Nerviós, es desfeu dels bons samaritans i se’n tornà al poble a peu. En arribar a casa, saludà la família i es va gitar a dormir. Uns minuts més tard el cunyat, en entrar al bar, va ser informat del percaç que havia tingut Nelet en el poble veí. Les notícies volen! El cunyat, sorprés, ho va negar: «No pot ser…, si fa una estona que està gitat». Efectivament, les notícies volen, però Nelet el Pintor corria més que elles.
