No parlaré del mes dels canvis, perquè ells fan el mateix tot l’any. La seua posició és idèntica, de gener a desembre. Sempre són allà, al llindar d’una casa antiga que planta cara als edificis que té enfront. Els veig cada vesprada que per un motiu o un altre passe per davant, asseguts al voltant d’una taula rodona. Venen llimes a un euro el quilo.
Alguns dies d’hivern minvaven i pensí que serien coses de l’edat: perdre –per sempre i sense voler– els teus amics, els teus germans, els teus veïns. Però no: dilluns passat eren més que mai.
No parlaré del mes en què el sol és més suau, perquè ells sempre són dins, a recer. A les cinc, a les sis, a les vuit. L’únic que es mou és la cadira que fa d’aparador de les llimes i la porta. En estiu, està oberta de bat a bat, però quan comença el fred la tanquen i desclouen una contraporta que els permet veure l’exterior a través d’un vidre. Imagine que comentaran que cada vegada veuen menys gent passejant i més cotxes.
Quan els mire sent que estic davant quelcom que està a punt de desaparéixer, com el sol al capvespre, com la tristesa quan et veig. Com les carabasses fent una torre a l’entrada d’un camí, com un bol amb figues folrat amb fulles de figuera servit després de les cassalles de l’esmorzar de mitjan matí. Dic «a punt» perquè tinc la sensació que es tracta d’eixe moment en què les coses ja no són quotidianes, però tampoc tan alienes o llunyanes com per a exposar-les en un museu o editar un llibre.
