Ràdios nacionals

Sabeu? Ara que passe dol i que he deixat de comptar els dies segons les coses que tinc a fer i els comptabilitze segons les que ja no puc –les que ja no podem-fer. Ara que, en entrar a casa després de la faena, un silenci aclaparador m'esclafa la gola i el cor. Ara que ja ningú em pregunta "Nena, has llegit aquest o aquell article?" o "T'has assabentat d'aquesta o aquella notícia?", confesse que he desenvolupat una estranya perversió: només obrir la porta del que era la nostra llar engegue la ràdio. Escolte Radio Nacional de España. Que sí, que sí: com ho llegiu. Radio Nacional de España. Ja sé que segurament no fa per mi, que deveu pensar que sóc una ferma defensora i "escoltadora" d'À Punt, aquella ràdio que hem reclamat durant anys i panys i que ara alguns gosen criticar durament foradant a pedrades la nostra pròpia teulada. I ho sóc, defensora i escoltadora –i crítica– dels nostres mitjans; però com que, tot i que pense que À Punt és millorable en molts aspectes, en general m'agrada i em convenç bastant, doncs crec que no té mèrit que una persona com jo passe el temps escoltant una ràdio amable. El mèrit és, us ho assegure, claudicar a l'atracció perversa d'escoltar què diuen 'els altres', com veuen el món, com és el seu món; perquè en definitiva una ràdio nacional hauria de reflectir això: un món concret, la realitat d'una nació concreta.

Tanmateix, el que passa és que, no sé si us ho creureu, però en Radio Nacional de España a penes es parla d'Espanya. Es parla de Catalunya. De fet, els primers dies que començava a sucumbir a aquesta mena de depravació masoquista havia de comprovar el dial una vegada i una altra per constatar que no m'equivocava de freqüència. Allà, personatges diversos, que van des de catedràtics d'universitat, polítics, periodistes analistes de no-sé-què, fins el mateix president del govern espanyol parlen de qüestions que afecten Catalunya com si els catalans foren nens petits incapaços de resoldre conflictes (conflictes que –no cal dir-ho– els creen els de fora...). Em quede amb un parell de comentaris que no tenen desperdici, un d'un catedràtic de dret d'una universitat de Madrid (disculpeu que no arribara a temps de tindre el gust de saber-li el nom) que afirmava que el dia 1 d'octubre de 2017 "en realidad fueron muy pocos catalanes a votar". Pocos? Quants en són pocos? Home, que en una entrevista en què dones dades, s'ha de ser rigorós, dic jo. Això a banda, fins i tot si acceptem que puga tindre raó i que, efectivament, en foren pocs, em pregunte jo: com volien que en foren molts si policies i guàrdies civils els esperaven a mamporros a les portes dels col·legis electorals i els furtaven les urnes?

Una altra de les bones és la d'acusar de delicte d'odi els que posen llaços grocs en llocs públics. Posar un llaç incita a l'odi, arrancar-lo no. Pura llei de l'embut. I una més, aquesta del flamant president del govern espanyol mentre estava de 'gira per les Amèriques', com els artistes i els toreros: "Lo que tiene que conseguir Torra es que los catalanes dialoguen entre sí". Caram! I proposar un referèndum per veure en quina mesura els catalans valoren la possibilitat d'independència, no és una manera de fomentar el diàleg?

Concloc amb la frase d'un altre polític de cabells i americana impecables, Albert Rivera: "Los nacionalistas imponen la ley del más fuerte frente a las leyes de la democràcia". No hi puc estar més d'acord. Es refereix, supose, als nacionalistes espanyols, que han fet això durant segles. O és que a cas inconscientment reconeix que el nacionalisme català, l'independentisme, té molta més força de la que s'esperaven? Si és així, potser anem pel bon camí.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat