El procés català i la Batalla de València

Tothom sap que Catalunya viu ara mateix un dels moments més convulsos de la seua història. No entraré a valorar els motius perquè són sobradament coneguts, però sí que cal assenyalar el culpable de tota aquesta crisi, i no és un altre que l'estat espanyol i el seu tarannà feixista a l'hora de fer front als reptes polítics i els desitjos de llibertat de part dels pobles que hi estan obligats a romandre. Ara, quan de nou la seua Diada emplenarà de groc el paisatge de Catalunya, torna a ser un bon moment per fer-los arribar tot el suport perquè puguen aconseguir el dret a decidir si són una república o no.

Soc extremadament conscient que el títol d'aquest article frega els límits de l'absurd i potser no m'hauria d'haver atrevit a proposar una analogia tan agosarada. Però malauradament, em venen al cap algunes constants que em fan rememorar un dels períodes més tristos per al poble valencià, una etapa que molts encara volen reviure i a la qual intenten sovint remetre's perquè és la zona de confort on s'hi senten segurs: la famosa Batalla de València i la patètica lluita de símbols en què es va convertir.

Hem de ser conscients que aquella era una lluita desigual en què s'enfrontaven la intel·ligència contra els poders fàctics de la part més poderosa de la societat de l'època. Una lluita de llapis i paper contra tota la premsa, la justícia i les forces de l'ordre que va conduir a una transformació social que tenia en el poble català el seu rival i enemic irreconciliable. Així, i a través d'aquest discurs, emergiren els símbols blavers i els discursos de l'odi entorn a eslògans tan kafkians com el “no mos fareu catalans [sic]” o “els catalans ens volen furtar la paella [sic]” (sí, és real). I, a l'ombra d'aquesta absurda lluita de símbols, ascendia imparable un sentiment espanyolista i d'odi envers els qui defensaven el valencianisme des d'uns altres símbols. Un odi promulgat per una horda de representants mediocres que van acceptar i protegir el suport feixista d'entitats amb dubtosa influència democràtica com el GAV en un desesperat intent de lluitar contra un enemic que realment no existia.

Insistisc en les notables diferències, però trobe paral·lelismes amb tot el que està passant a Catalunya amb els llaços grocs. Cal dir perquè quede ben clar que no és el mateix posar un llaç que traure'l, perquè no és el mateix expressar-te que que et tapen la boca. Com tampoc és cap delicte fer servir els espais públics com un aparador de llibertat on es puguen expressar els sentiments d'un poble. Dit això, em fa la impressió que el paper dels llaços grocs està esdevenint un recurs utilitzat per les extenses branques de la casposa Espanya per desviar l'atenció social i no analitzar detingudament un procés de sobirania nacional modèlic, que ha estat caracteritzat per unes premisses intel·ligents i una execució pacífica i exemplar. Com sempre, l'estat espanyol ha fet servir la maquinària feixista que guarda per a les ocasions especials per a empresonar injustament representants polítics i reprimir amb violència la voluntat de tot un poble i, ara, ho continua fent a l'estil Goebbles apuntant amb una perillosa daga els qui posen o llueixen lliurement els llaços grocs. I ho fan mitjançant els mitjans de comunicació i la terrible manipulació de continguts a què ens tenen històricament acostumats.

I per això em deprimeix profundament que es parle tant dels llaços grocs i l'ocupació d'espais públics i es perda de vista que el que ha passat a Catalunya és un reflex de dues maneres de fer política completament oposades. D'una banda, el govern català, seguint el que democràticament va triar el seu poble, ha intentat executar el seu full de ruta sense cap deriva violenta i amb extremat respecte a la democràcia; per l'altra, el govern espanyol, que ha explotat tots els recursos per a rebentar la democràcia, la llibertat, la igualtat i tots els valors que se'n deriven d'un sistema que s'ha demostrat caduc i amb terribles urgències democràtiques. I finalment, un poble, que ha aguantat estoicament agressions, insults i vexacions de tot tipus, i que ara no pot perdre el temps en una absurda batalla de símbols. Sí, cal demanar la llibertat dels qui estan empresonats i exiliats, però no s'ha d'entrar en el joc dels enfrontaments per qüestions tan superficials com les que volen posar en el punt de mira els mediocres representants de partits com Ciudadanos o el Partit Socialista, tant el d'Espanya com el de Catalunya. El procés català ha estat un model pacífic de com un poble ha de demanar els seus drets i reclamar el seu profund anhel de llibertat i, per això i moltíssimes coses més, caldrà reconduir la lluita de nou cap a posicions polítiques intel·ligents i seguir lluint el respecte com a arma i la paciència i l'educació com a estratègia.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat