Els estius ja no són el que eren

Anys enrere el final de l'estiu, per a mi, tenia banda sonora i una imatge lligada a ella, aquella en què s'acabava l'estiu també a la tele i que marcava el comiat dels protagonistes d'aquella sèrie de Verano Azul que tant ens divertia però que també ens feia patir, any rere any, encara que sabérem com anirien les coses.

Malgrat la distància amb els personatges, que podien permetre's estiuejar en família en un apartament a la platja mentre jo al màxim que arribava era a la caseta a l'eixida del poble on els banys quedaven limitats a una bassa amb més vespes que aigua, hi havia molt que ens agermanava i feia factible la complicitat a una banda i l'altra de la pantalla.

Eren els estius de bici, d'amistats, de banys eterns, de córrer amunt i avall tot el dia amb banyador i sense protecció per al sol, d'entrepans que sabien diferent i de coreografies impossibles al ritme que determinara Georgie Dann.

Quin canvi! Ara, la fi de l'estiu arriba en tornar de vacances i trobar el cartell de l'IBI donant-te la benvinguda a la porta de casa i la publicitat d'establiments diversos recordant-te allò de la vuelta al cole. Només dos exemples clars no sols del final de l'estiu sinó també – i més dolorós–  que ja he creuat a l'altre costat, que ja m'he fet gran. Massa gran. Que ja queden menys estius per davant dels que he deixat enrere.

El cas és que ni tan sols sé com ha passat, però vaja, que ha passat per més que pense que això no és possible. Igual que pensava fa uns dies que era impossible que aquell home que tenia al meu costat i amb qui acabava d'intercanviar una mirada, que no tractaré d'adjectivar per a no ferir sensibilitats, era Matteo Renzi. Però sí, ho era. Fet un pinzell i com si estiguera fet a prova d'altes temperatures. Quina sort tenen els guapos!

Sé que allò no era Tòquio, però allà, enmig del Ponte Vecchio, l'escenari era igual de vàlid per a un moment comiat amb missatge a l'orella com Murray i Johansson en Lost in Translation. Almenys jo ho vaig visualitzar en dos segons, els que em va donar ma filla de marge abans de dir-me “mamaaaa, vull pixar”. Cria fills! Quina manera de tallar-li les ales a la imaginació! I és que, si fer-se gran ja és difícil d'assimilar, fer-se gran i estar criant ja és el màxim.

Vaja que, pensant-ho bé, acaba l'estiu i ni tan sols he arribat a saber quina ha sigut enguany la cançó més repetida de festes, comiats de solters i succedanis. D'acord, no patiré per açò, però vulgues que no, és altre símptoma de la meua edat, com la necessitat de complir amb la becadeta després del dinar o com haver substituït el tequila pel vermut. I per si això no fóra suficient, també estan eixes preguntes dels meus fills que tampoc ajuden. Com la de "mama, qui és la família Addams?".

En fi, que els estius ja no són el que eren, o més aviat, jo ja no sóc la que era.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat