Li deien Motilla, el tio Motilla, per una raó molt simple, era nascut a la localitat castellana de Motilla del Palancar. Motilla fou un dels primers emigrants de l’interior de la península que es va instal·lar en el meu poble.
Els primers que van vindre després de la Guerra Civil (1936-1939), com molt bé explica l’escriptor Rafael Escobar en la novel·la El camí de les Bardisses, es van integrar d’una manera positiva en la societat que els acollia i fins i tot van aprendre la llengua del país. En arribar noves fornades, bona part dels primers emigrants canviaren el rumb de la seua integració i fins i tot van deixar de parlar la llengua apresa.
El tio Motilla, per la seua banda, es va quedar a meitat camí i des d’un principi va anar incorporant al seu lèxic castellà centenars de paraules i expressions valencianes.
Conten aquells que el van conéixer que un any en tornar de visita al seu poble natal, en sentir-lo parlar, la seua mare li va preguntar espantada: «Pero hijo, ¿tú cómo hablas?», a la qual cosa li va respondre: «Madre, yo parlo como puc».
El tio Motilla fou a la seua manera el creador del valencianyol, un invent que a les generacions del meu avi i del meu pare els feia una gràcia immensa i se’n burlaven, «Xe, Motilla, has vist el bou?» «El bou, me parece, que va por allà baix». Per desgràcia una gran part de les noves generacions han convertit el parlar del tio Motilla en llengua d’ús quotidià. Com a mostra un botó, aquell que en pitjar-lo posa en la pantalla del nostre aparell de televisió el nou canal públic valencià. Això que parlen bona part dels que hi apareixen no és ni tan sols el dialecte apitxat que emprem una gran majoria de ciutadans d’aquest país nostre, això només és una evolució de la llengua del tio Motilla, un patois barreja d’analfabetisme, deixadesa i mandra intel·lectual.
És trist, molt trist. I un, que només és un ciutadà que paga religiosament els impostos i que suporta amb obligada resignació una classe dirigent enganxada com una paparra a la seua mediocritat, es pregunta per a què han servit tants anys d’escola valenciana, tantes dècades de polítiques lingüístiques… Per desgràcia, no obtinc cap resposta convincent.
