Xipell

15 setembre 2018 01:00h

Xipell és un home conegut, dins i fora de Castelló, pel seu quefer com a dibuixant en Levante-EMV. El caricaturista observa la mateixa realitat que la resta dels mortals, però en fa un destil·lat particular: es fixa en les perifèries més sarcàstiques dels fenòmens i acaba retratant un personatge o una circumstància amb la seriosa extravagància que propicia l'efecte humorístic. Però Xipell és ambiciós. Poc temps després d'inaugurar les seues tires còmiques a l'edició castellonenca d'aquest periòdic ja va vindre a demanar-me que li prologara el primer recull de les seues creacions, que, a més, vaig tindre el plaer de contribuir a editar.

Quan u porta tants anys escrivint per al públic, com és el meu cas, rellegir papers vells és una temptació que s'ha d'administrar amb alguna cautela. El primer llibre de tires còmiques de Xipell es deia Draps de clau i el meu pròleg es titulava 'La mirada que riu'. Recuperat ara, em sembla que ha envellit prou bé i continua definint l'art xipellià amb una certa justícia. El text començava així:

"Parlem, doncs, de la gràcia. De gràcia, inevitablement, se'n té o no se'n té. Posat que se'n tinga, es pot optar per dedicar-se a molt diferents quefers, d'entre els quals els de crític de televisió, pianista de puticlub, multimilionari amb més o menys bona consciència, germà de vicepresident de govern o polític populista (perdó per la redundància) ens serviran per il·lustrar vagament la idea. Queda, és clar, com a últim recurs, poder usar tota aquesta energia humorística a riure's directament del proïsme a sou i nòmina d'alguna incauta empresa. Aquest camí, heroic sense cap dubte, fins i tot exemplar (i parle, evidentment, de l'empresa), és el triat per Joan Montañés Xipell al periòdic Levante de Castelló."

I després continuava amb altres marrades d'un deliri juvenil semblant.

Ara l'al·ludit ve a trucar a la porta dels lectors –sempre estreta en aquest dissortat país– amb una proposta del tot diferent: un recull dels articles que ha publicat producte de les converses mantingudes amb l'insigne castellonenc Ferran Sanchis i Cardona. Nascut a Castelló l'any 1935, Sanchis –vinculat a la benemèrita Fundació Huguet (fundada en 1962)– és un autèntic homenot (en el sentit planià), les vivències del qual mereixien ser immortalitzades bibliogràficament. Xipell s'hi ha dedicat en cos i ànima i producte d'això és aquest Examen oral d'històries.

Per les seues pàgines passen les contalles de la guerra i la postguerra, la breu peripècia política de Sanchis a la Transició amb l'Esquerra Independent de Vicent Pitarch i mil contalles de tots els temps i circumstàncies. Fins i tot no s'oblida l'autor de rememorar l'insigne diputat tradicionalista Jaime Chicharro, que té una estàtua al Pla de Borriana per –suposadament– haver finançat la construcció del Port. En realitat no va ser així, però és igual. A Xipell –i a Sanchis– només els ha faltat reclamar –si això és possible de Castelló estant– que es retorne l'autèntic topònim de la capital de la Plana i de la província, que no és altre que –com va clamar un lector indignat en un paperet local– Castelló de Borriana.

Crec que Xipell encara ens té reservades més sorpreses literàries. Al capdavall, ja ha publicat la seua primera novel·la, La peste del azahar, i també alguns volums inclassificables com Elemental, estimada Norma i Los días del trencadís. Des del punt de vista del seu ofici bàsic, la caricatura política, l'editorial Onada ja li va editar un recull de vinyetes sorprenent, El último mono. Ací assajava una línia més abstracta, gairebé aforística (que recordava el mestratge ineludible de El Roto). Víctor Cotlliure ho va definir, en Lletres Valencianes, de la següent manera:

"Un text taxatiu ve acompanyat per uns traços vigorosos en blanc i negre, tan elementals i tan efectius com una pintura rupestre. A Xipell, en el fons, li agrada aquesta comparació: ell mateix se sent deutor explícitament d'aquells troglodites ingenus que invocaven la caça o exorcitzaven els seus enemics a base d'embrutar amb pigments primitius la paret de la seua cova. Aquest retorn als orígens provoca, insospitadament, una major concentració del missatge 'filosòfic' de l'acudit. Com res interfereix formalment en la lectura del text global (verboicònic, que dirien els especialistes de l'Acadèmia), aquest pot oferir-nos tota la seua densitat conceptual amb un sol colp d'ull. El resultat és sorprenent i engrescador: un resum de l'actualitat amb una força creativa de primer ordre".

Dibuixant o escrivint, Xipell té molt a dir. És una llàstima, per això, que en aquest país quasi ningú estiga disposat a escoltar res...

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next