– Qué dura un ministro valenciano?
+ Màxim una setmana…
– Pues Carmen ha durado un Montón!
D’aquesta manera em vaig assabentar el passat dimarts de la dimissió de la ministra de Sanitat, Consum i Benestar, Carmen Montón. Escassos trenta minuts després que la ministra ho anunciara, un missatge amb aquest acudit s’il·lumina a la pantalla del meu telèfon mòbil. Un WhatsApp, vaja. Però qui escriu aquestes coses? Què pretén? I, sobretot, com troba tal enginy de manera tan immediata?
Una més del Montón? Jo ja dubto un Montón de tot. Dimiteix la ministra de Sanitat a causa del seu màster. Les seves paraules han sigut: lo siento un Montón.
Està clar que ens ho prenem amb humor. Però, com volen que ens ho prenguem? Una ministra de l’Estat espanyol ha caigut per irregularitats al màster! Podríem posar-nos a plorar, també. Que si el poder corromp, que si no podem fer res. Que si és una pena que se’n vaja perquè, bé, era bona ministra. Que si els polítics al final sempre són iguals…
L’humor té una funció catàrtica. Més enllà de la desesperada resignació, és una bona eixida per canalitzar la ràbia, la frustració, la pena, la confusió… En l’Antiga Roma, la comèdia ja s’associava amb la crítica política. Els governants assumien que el càrrec que ostentaven també implicava les burles del poble. Actualment, però, no sembla que tots els càrrecs públics impliquen això. Com diria Ovidi Montllor: no vull dir noms. No, no diré noms. El riure ha analitzat i jutjat el poder en nombroses ocasions al llarg de la història. És per això que des de dalt s’intenta estigmatitzar. Per què detindrien, sinó, una persona que “es caga en Déu” o que amb un tuit fa burla d’un rei o d’un dictador?
Malauradament, en el cas dels màsters, la cosa comença a perdre la gràcia. Amb les explicacions de Montón sobre un màster que sembla formar part d’una universitat (pública!) assenyalada per la proliferació de casos d’aquesta mena, alguns analistes s’han preguntat fins a quin punt seria la ministra conscient del suposat tracte de favor que estava rebent. Montón ja ostentava càrrecs públics de rellevància quan cursà el màster: estava acostumada a rebre un tracte especial allà on anava? En qualsevol cas, per què hauríem de tractar un representant votat per nosaltres mateixos de manera diferent? El màster de Montón, juntament amb el de Casado i Cifuentes sembla haver obert la caixa de pandora. Ara, el currículum d’altres polítics, com Sánchez i Rivera, està en el punt de mira. Amb tantes sospites, açò comença a sistematitzar-se i l’opinió pública no hauria d’acostumar-s’hi igual que ja va passar amb la corrupció.
Si d’una cosa som experts els valencians, és de riure de les pífies del poder. A La Traca em remet! És greu, que dos ministres valencians hagen hagut de dimitir per irregularitats, per mentides. I preocupa molt que la formació dels nostres representants públics es pose en dubte en les principals graelles televisives. Com a universitària em pregunte: quina necessitat hi ha d’afegir títols que no tens? Hi ha cap norma que diga que per a ser diputat has de tindre un grau, un màster i un doctorat?
Tanmateix, davant la barbullosa actualitat sempre ens quedarà l’humor. Comèdia, sàtira, sí. I també les eleccions.
