Murs

18 setembre 2018 01:00h

Deu faltar quasi una hora perquè el sol, en aquest període de l'any i des d'aquesta posició, s'amague darrere del Mont d'Olla. Arribe a allò que fa més de quatre mil anys era un poblat de l'edat del coure i ho faig des del vessant nord. Sé exactament què m'hi he de trobar, però això no disminueix l'emoció que sent cada vegada que hi torne. Jan s'entreté amb les pedretes del camí, amb una panderola, se sorprén i s'espanta mínimament quan de la vora del camí ix volant un estol de perdius i, de tant en tant, sa mare i jo hem de fer que no s'entretinga massa perquè se'ns farà fosc.

Arribem al pla i davant nostre apareix, ferm, un mur megalític de cent metres de llargària, quasi tres metres d'alçària i vora cinc d'ample. Un mur construït amb enormes roques traquítiques, que se suposa que devia servir com a protecció i com a punt d'observació d'aquest poblat que es troba a Monte Baranta, a vint minuts al nord de l'Alguer. La zona que apareix davant de nosaltres era la zona sagrada i es pot veure encara un rogle d'uns deu metres de diàmetre format per quasi vuitanta llastres. També hi ha un menhir tombat en terra, un menhir que mai no va ser erigit. Per què? Ens demanem. Van haver d'abandonar aquest lloc els seus habitants?

De la zona sagrada passem a la zona habitada per un pas estret a través de la muralla. Un corredor d'uns vuitanta centímetres d'ample per cinc de llarg i que suposem que devia estar cobert. La vegetació, seca en aquest període de l'any, cobreix tota l'esplanada delimitada per la muralla a una banda i per un cingle a l'altra. Tot i això, encara són visibles les pedres del que era la base rectangular d'algunes cabanes, la més gran fa uns 37 metres quadrats.

Diuen que la gent que vivia ací van arribar de fora, que eren estrangers. Potser van triar aquest lloc, al cim de l'altiplà, per viure tranquils, per poder controlar tot el pla que s'estén des de sota fins a la mar. Des d'ací dalt es veu perfectament l'estany del Càlic, l'Alguer, s'intueix Fertília i mirant cap a ponent, a la dreta del Mont d'Olla, una línia de plata: la mar a la platja de Port Ferro. S'ha de dir que, mirant com està estructurat el poblat, no crec que visqueren massa tranquils, la muralla per una banda, el cingle per l'altra, sempre tement l'arribada d'algun altre grup. Set, vuit cabanes, potser unes quantes més. Quanta gent devia habitar aquest lloc? Durant quant de temps? Cinquanta anys? Cent? Si realment venien de lluny, qui, amb la paraula, durant les llargues nits de tardor o d'hivern perpetuava les pròpies històries? Qui mitificava el destí durant les nits d'estiu?

Eixim de la zona habitada i arribem al sudest de l'altiplà. Allà, una torre prenuràgica amb forma de ferradura que dona al cingle. Després d'haver entrat per la porta que dona a ponent, veiem com des de la zona interna es pot veure tot el que hi ha davant nostre des de ponent fins a llevant. La sensació que se sent ací dalt és estranya. El silenci que ens embolcalla fa que també nosaltres parlem en veu baixa, com si algú altre poguera sentir-nos. Fins i tot Jan, mentre ens interroguem en silenci, calla i s'entreté mirant i tocant les pedres que fan de base a la torre. Eixim per la porta que dona al nord i reflexionem sobre la utilitat d'aquestes dues portes: una al nord i l'altra a l'oest. Potser açò era un lloc on feien rituals de passatge d'una vida a l'altra? Què devia passar amb aquesta gent? Es van barrejar amb altres grups humans? Es van extingir? Després de quant de temps? Van reconstruir els seus mites mesclant-los amb altres llegendes? Tornem cap a casa baixant pel camí que voreja el cingle, tres figures sense ombra i darrere de nosaltres, el silenci, el buit. Quantes generacions calen –em demane– perquè ningú sàpiga que també nosaltres vam existir alguna vegada en algun lloc?

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next