Rodalies

23 setembre 2018 01:00h

Hi ha dies que el món es decideix a regalar‑te històries i tu no tens prou mans per empomar‑les ni portes cabàs on encabir‑les. És una manera de dir, és clar. El que has oblidat és la llibreta on vas anotant coses, i això també és una manera de dir, perquè en bona veritat no l’has oblidada, sinó que abans d’eixir de casa l’has mirada allà on reposava, en la tauleta a la vora de la butaca i has decidit que no, que avui no te l’emportaves, que la bossa ja pesa prou. I el llibre tampoc, que has d’agafar un tren per fer un trajecte de trenta‑cinc minuts i no paga la pena afegir pes a la bossa perquè et fa mal el muscle. De manera que has arribat a l’estació, lleugera d’equipatge, amb temps de sobra per agafar el tren a l’hora prevista. Segons el panell, el teu tren encara no té via assignada. Allà lluny hi ha un tren que va a Gandia, amb eixia immediata segons anuncien les lletres vermelles que desfilen pel panell. Arriba una dona amb una criatura, passa el torn i corre cap al tren que és allà, lluny. Penses que no hi arribarà, però sí. Ha tingut sort. Passen tres africans amb fardells embotits de mercaderies. Un d’ells va amb xancles i no pot córrer com els altres. Penses que no hi arribarà, però sí. Una dona amb un ramell de flors també hi arriba, i un home amb una bicicleta i joves amb motxilles i tu ja creus que aquell tren d’eixida immediata no arribarà a eixir mai, però no ho saps perquè llavors, finalment, amb quinze minuts de retard sobre l’hora prevista, li assignen una via al teu tren. La dos. Passes el torn i t’hi dirigeixes amb bon pas. Puges. És buit. Mires l’andana i veus que no ve ningú. Vas fins al primer vagó, mires la cabina i no hi ha conductor. Erro. Tornes enrere, busques a l’home que dóna informació i et diu que la via és la vint‑i‑dos. Lluny, enllà. Finalment et toca córrer i gràcies que no portes el llibre i la llibreta perquè arribes sense alè i gràcies que Déu volia que agafasses el tren, perquè és pujar tu i posar‑se en marxa. Trobes seient i treus el ventall per desfer‑te de la sufocació que portes damunt. Al cap de deu minuts ja t’ha abaixat la calor i el tren encara no ha arribat al Cabanyal. Enfront, en diagonal, una dona amb una criatura de mesos que s’escorre com una anguila. Ella li canta per asserenar‑la. Mentre el tren avança amb velocitat de tortuga medites sobre la immensitat d’hores que les mares dediquen a les criatures, necessàries i, d’alguna manera, estèrils. El tren s’atura abans d’arribar a l’estació d’El Puig. La mare canta. Una dona al teu darrere parla per telèfon sense descans. El tren no arrenca, la mare canta, la criatura li palpa la cara, la dona continua a parlar per telèfon, la mare canta, la criatura s’esmuny, la mare canta. Finalment, arribes amb mitja hora de retard a la teua destinació. Rodalies. Una paraula curulla de significat. Fas la feina amb els companys que t’esperaven. Després, aneu a sopar i la nit, agradable i enllunada, s’omple de les històries que conten. Històries de la mili, ai!, però bones històries. Històries de la guerra, d’un viatge a la Índia, d’uns pescadors que arreglen el món cada dia, d’una imaginació fugida després d’un ictus... I tu no tens prou mans per empomar‑les ni portes cabàs on encabir‑les.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next