No m’acabe d’acostumar a segons quines coses que esdevenen en política. Deu ser l’edat, o potser és un rebuig intens cap a la manera tan cínica de fer d’alguns, o simplement és que em neguiteja el fet de veure com actuen els qui se suposa que han de ser els nostres representants. Aquest cap de setmana he tingut doble ració de dolor en veure el cinisme que emanava del senyor Pablo Casado i la seua deixeble, l’eminent lingüista de la Vall d’Uixó, Isabel Bonig. No m’agrada massa frivolitzar ni especular quan parle de política, però honestament, quan és la senyora Bonig qui es mostra ufana davant el poble necessite expressar un to quasi grotesc, perquè no puc parlar d’ella si no és amb aquest tarannà. I ara, per si no en tenia prou, ens ve a visitar l’eminent Pablo Casado, un personatge incapaç de documentar i demostrar la seua formació i que va donant lliçons d’ètica i moral per la vida.
Així, la posada en escena d’aquests dos baluards de la intel·lectualitat política estatal ha tingut en el cinisme un dels seus ingredients més destacats. La doctora Bonig, perquè continua defensant la llengua pròpia dels valencians sense fer-la servir i vantant-se del seu rigor a l’hora de defensar-la; el màster Casado, perquè ha vingut al País Valencià a parlar de la seua animadversió cap a una gran part del poble català, tot i que, malauradament, no és un tema que preocupe el nostre poble, tret de les comptades excepcions de la gentussa que forma els partits d’ultradreta i la seua croada envers tot allò que la seua residual neurona és incapaç d’entendre.
Arribats a aquest punt, és important difondre la idea que els interessos dels valencians estan molt per damunt de discursos tan cínics i buits com el dels personatges presentats. Per això, des de la meua humil posició i pel privilegi que em suposa poder gaudir d’aquest espai a diarilaveu.com, m’agradaria transmetre sense embuts la necessitat de fer un pas endavant i superar d’una vegada per totes els discursos d’aquests motivats polítics, perquè descontextualizar la ignorància és sovint sinònim de generar desconfiança.
Per una banda, el missatge de la Bonig sobre el requisit lingüístic fa aigua per tot arreu, perquè només els qui defensen aferrissadament els ideals d’un altre sense deixar lloc a l’esperit crític es creuran uns arguments tan febles. Tots sabem què li passa a una llengua minoritzada si la política lingüística no hi té una resposta contundent a les necessitats de la llengua, i per això el requisit és, ara per ara, innegociable. Com tampoc entenc que algú es crega que el Decret de Plurilingüisme és “un xantatge il·legal i anticonstitucional”. És evident que la seua peculiar defensa del valencià ha entrat en una voràgine absurda que sembla que no té sostre, com tampoc en té el sentit del ridícul de la màxima representant del PPCV. I tot plegat, palesa el fet que els populars valencians han trobat refugi de nou en un tema que hauria d’estar sobradament superat, perquè en tota la resta d’espais on hi poden fer oposició, estan completament obstruïts per la dèria dels seus exrepresentants a destruir i abusar de les institucions públiques que van ocupar durant tants anys.
Per altra banda, el flamant nou president del Partit Popular espanyol ha visitat el País Valencià per a, entre altres coses, parlar del procés català i la insuportable resposta de l’Estat envers una reivindicació democràtica. Per què ens ven aquest discurs a nosaltres? De veres creu que a la nostra terra existeix un vertader esperit nacionalista? Hi veu perill amb una acció de govern que mai ha defensat la llibertat del poble català? De veres algú se’l creu a aquest home, tot i que només és capaç de dir que “l’educació va molt malament” al nostre país? Què en sap ell de les prioritats dels valencians? Per a mi, i d’acord al seu discurs, no en sap absolutament res, perquè ha confòs l’interolocutor i l’acció del Govern del Botànic, des d’on, lamentablement, no s’albira ni un bri de voluntat de ser una república sobirana i lliure. Honestament, crec que de cinisme i mentides ja n’hem tingut prou a la nostra terra, no ens calen més ignorants que es dediquen a difondre missatges d’odi i a polaritzar una societat cada volta més vulnerable al discurs de la por.
