Llegir-te (I): Esmeralda Berbel

26 setembre 2018 01:00h

Un diari del teu diari. Això és el que estic fent, Esmeralda. Anote cada matí les sensacions que em provoca el teu darrer llibre. Ho faig perquè no vull que se m’oblide res i ho faig abans d’acabar-me’l. T’havien escrit mai una ressenya fins a la pàgina 90?

Em sent tan identificada... Crec que a molta gent li passarà el mateix. No cal haver patit un desamor, no, per entendre Irse. Només cal haver experimentat la pèrdua de quelcom –però sobretot, d’algú – valuós, imprescindible. Renàixer. Morir i tornar a nàixer, però sabent moltes coses. Irse és això. Quedar-se, també.

Vull llegir de pressa perquè les frases em cremen els ulls, però no puc. Les teues paraules de poeta se t’han vessat en cadascuna de les pàgines i és impossible avançar de pressa perquè la poesia no es pot empassar sense mastegar.

«Tengo tan poco pasado sin ti». Anhelava devorar el teu dietari des que topí amb eixa frase a una entrevista que et va fer un periodista d'El País. «Tengo tan poco pasado sin ti» aparegué al final de la pàgina setanta però llavors em semblà que no era més que una flor molt bonica en un camp de flors molt boniques.

Et seré sincera i sé que m’entendràs: el teu dol no m'interessa més que el de la meua veïna però m’atreu sense remei la forma que li has donat, el color amb què has pintat el buit. M’interessa la teua escriptura perquè n’aprenc. No creus que el nostre ofici s’assembla a un catèter? Escriure és explorar, eixamplar, injectar, evacuar. O millor: cosir, agafar l’agulla i foradar la nostra vida en un punt per fer-nos entrar per un altre.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next