Preguntes desconcertants

Mentre llegia Wilt de Tom Sharpe em venia al cap que l’únic que li faltava al personatge de Sally Pringsheim, l’esposa nimfòmana del catedràtic Gaskell, era formar part d’un grup d’usuàries de Thermomix. De fet, fins i tot m’he preguntat si no serà ella camuflada sota un altre nom menys sospitós la que de tant en tant llança aquelles preguntes tan desconcertants al grup del qual vaig passar a formar part quan Ses Majestats els Reis d’Orient van tenir a bé obsequiar-me amb la maquineta en qüestió.

Sí sóc sincera la cuina no és un dels meus forts i quan estàs dins d’un grup d’aquests corres el risc de trautamitzar-te de per vida en veure les fabuloses creacions de la resta. Sempre amb el patiment d’esperar que t’expulsen d’un moment a altre en assabentar-se que tu no passes del nivell bàsic, mentre elles ja estan a punt de rebre la quarta estrela Michelín. És cert que de vegades no tot és falta de voluntat sinó també de temps, però si hi ha alguna encarregada de fer recompte de les fotografies publicades per unes i altres amb els seus fabulosos menús, ja deu tenir clar que sóc l’ovella negra del grup. Així que, no m’estranyaria en absolut que, d’un moment a altre, em convidaren amablement a seguir ampliant el meu creixement personal en un altre lloc o el que és pitjor, que em bloquejaren l’accés per temor a contagiar-se de la meua notable falta de sensibilitat per a la cuina. Mirat bé, una autèntica tragèdia, ja que em privarien de la part terapèutica que també tenen aquests tipus de grups. Sí, així com sona, eixa part que s’activa quan de sobte et trobes a la pantalla missatges com “tengo un mango muy maduro, ¿qué puedo hacer con él?” o “tengo muchos plátanos. ¿Qué hago con ellos que no sea mermelada ni batido”. –A voreeee, ja sé el que esteu pensant i de fet això seria el que li passaria automàticament pel cap a Sally Prinsgsheim, però no–.

D’entrada aquests missatges em provoquen alguna que altra carcallada que sempre va d’allò més bé. Però, a la sorpresa inicial d’aquestes preguntes, li segueix una pluja d’idees en tota regla –sense saltar-me ni un sol pas dels que ens ensenyaven a la facultat, que si cal ser metòdica, ho sóc la que més– però es veu que tinc alguna connexió al cervell que no va per la mateixa freqüència que les de la resta. D’ahí que les respostes que flueixen es queden exclusivament al meu interior per no exposar-les a una absoluta falta d’enteniment per part de les altres. Però vaja, que dic jo que igual si tens molts plàtans, també pots repartir-los entre el veïnat com s’ha fet tota la vida, no? Tampoc és qüestió d’agafar un empatx o d’avorrir-los per a sempre.

No sé, el fet és que quan arriben aquests missatges ja no sé què pensar. Potser és cert que són producte de ments sanes i equilibrades, però deixeu-me que tinga els meus dubtes.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat