Essència nord-americana

28 setembre 2018 01:00h
Georgia O\'Keeffe pintant a l\'aire lliure a Taos, Nou Mèxic, el 1960

“Una destil·lació pura i coherent de la cultura americana, enriquida per una inesperada dissonància”. Així es refereix l’escriptor i professor Randall Griffin a l’obra de Georgia O’Keeffe duta a terme a partir de la dècada del 1930. I en efecte, els paisatges desèrtics de Nou Mèxic i els cranis d’animals blanquejats pel sol formen part de l’imaginari del que ella anomenava “el Llunyà” i que, en general, associem, gràcies al cinema en bona mesura, al Far West. Aquesta sensació de lloc àrid i remot queda palesa en obres com Turons rojos i ossos, una pintura del 1941 en què els terres, amb una gamma de tonalitats i matisos amplíssima, hi predominen; fins i tot al fons, en comptes de cel, hi apareixen uns penya-segats amb tocs d’ocre, beix i siena torrada suau –a fi de dotar d’una certa profunditat la composició– que provoquen una impressió paradoxalment d’espai tancat i una mica angoixant. Les peces de l’esquelet d’una bèstia mostren els colors propis, més clars que la resta, un aspecte que, junt amb el fet que ocupen el primer terme d’extrem a extrem, els confereix una estranya proximitat –quasi se n’ixen–. El conjunt, en definitiva, té un forta càrrega d’irrealitat, ja que, a més dels aspectes cromàtics, el fèmur i les vèrtebres es converteixen, a causa de les grans dimensions que presenten, en formacions rocoses amb els seus accidents orogràfics, enfrontades sense a penes cap transició a les muntanyes de darrere.

Georgia O'Keeffe, 'Turons rojos i ossos', 1941. Oli sobre llenç. Philadelphia Museum of Art

Durant els anys següents, “els cranis surant van donar pas a representacions de pelvis i banyes de cabra, uns motius que, amb un renovat interès per l’abstracció, dominaria la seua producció tardana”, apunta Griffin. Així, sovint les referències al context es redueixen a fragments de celatge o d’una serralada vistos a través de les obertures de les banyes i els ossos suspesos sobre aquests extensos territoris. En Pelvis amb horitzó (1943) accentua més encara la manipulació de l’escala i la perspectiva i també els contorns de l’estructura òssia per tal d’assolir una imatge ambigua. Costa de reconèixer l’objecte principal que, a més, sembla que es mou d’una manera singular, com si volara molt dret. “Quan vaig començar a pintar pelvis, m’interessaven els forats, en especial els blaus que emmarcaven quan els sostenia enlaire […]; tenen la capacitat de tornar al cel aquesta terra”, deia la pintora. “Eren més meravellosos contra el blau, aquell blau que sempre serà allà, igual que ara, després que tota la destrucció de l’home acabe”. En aquest sentit, conclou Griffin, “O’Keeffe va transmutar els ossos en portals que uneixen el cel i la terra”.

Georgia O'Keeffe, 'Pelvis amb horitzó', 1943. Oli sobre llenç. Indianapolis Museum of Art

En Pelvis IV (1944) s’aproxima tant a l’orifici, l’engrandeix tant –una estratègia aplicada amb anterioritat a les flors– que ja només hi trobem una mena de visor que enquadra un tros d’intens atzur amb la lluna insinuada. Gairebé una cavitat ocular acompanyada a la part inferior dreta d’una altra, la parella, de la qual sols hi veiem un petit bocí. Res més. Uns dotze anys més tard, en Cerro Pedernal des del ranxo 1 (1956), la cavitat óssia es transforma en una finestra de caire orgànic des de la qual s’albira el cim d’aquesta mola que tant la fascinava i que tantes vegades va traslladar al llenç. Una finestra o una entrada d’un buc cavernós que ara pareix un observatori, ara un refugi càlid. En qualsevol cas, els assumptes recognoscibles han minvat considerablement i moltes voltes es circumscriuen a uns pocs elements característics del seu vocabulari. Pura essencialitat.

Georgia O'Keeffe, 'Pelvis IV', 1944. Oli sobre llenç

El 1943, l’Art Institute de Chicago muntava una exposició retrospectiva del seu treball i el 1946, el MoMA de Nova York, la primera antològica dedicada a una dona. El 1949, tres anys després de la mort d’Alfred Stieglitz, el seu marit, O’Keeffe es va traslladar definitivament a Nou Mèxic. A partir del 1950, va dur a terme unes peces basades en les formes arquitectòniques del pati i la porta de la seua casa d’Abiquiu, a prop de Santa Fe. Malgrat la disminució de popularitat, una altra retrospectiva celebrada al Whitney Museum of American Art el 1970 va reviscolar la seua figura i va fer que s’hi fixaren els moviments feministes i les artistes vinculades, com Judy Chicago i Miriam Shapiro. Tot i la degeneració macular i la pèrdua de visió que va començar a patir en aquesta època, va continuar treballant amb aquarel·la, llapis i argila. “Puc veure el que vull pintar”, va afirmar als noranta anys. El 1985, uns mesos abans de morir quasi a frec del centenari, rebia la Medalla Nacional de les Arts. Les seues cendres foren escampades al seu estimat Cerro Pedernal. Ara ja li pertanyia.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next