Des de l’any passat, quan més de dos milions de catalans votaren en un referèndum que no ha parat de donar-nos disgustos i sorpreses desagradables, el dia 1 d’octubre serà recordat, sobretot, pel valor de la gent que va eixir al carrer a pesar de les amenaces i per la violència desproporcionada dels “cossos repressius” que, aquell dia, tornaren a assumir el paper que havien fet durant la dictadura del general Franco i els seus sequaços.
Però més enllà del dret hipotètic dels pobles a decidir el seu futur, de l’oportunisme insultant d’alguns polítics i de l’eclosió violenta de nacionalisme espanyol que hem suportat des d’aquell dia, l’inici del mes d’octubre sempre ha estat una data assenyalada en el nostre àmbit cultural. A la ciutat de València, per exemple, tal dia com hui començaven les tertúlies, vespertines o nocturnes, a les cases riques, les tavernes i els ateneus que tenien costum de celebrar aquelles trobades masculines, femenines o “mixtes”, durant les quals es parlava, quasi sempre en castellà, d’art, de progressos científics i tècnics, de literatura, de teatre, de política o de la vida social de la ciutat.
A les cases pobres de les ciutats grans i als pobles, començava també la temporada de lectures en veu alta, generalment a la vora de la llar. Les persones que sabien llegir, que n’eren ben poques, reunien al seu voltant amics i familiars i llegien, en castellà per descomptat, faules o narracions exemplars que, després, comentaven i discutien els presents, ara sí, en valencià, per tal de sospesar les actituds, bones o nocives per a la societat i les persones, que il·lustraven aquelles històries i traure’n conclusions que, en alguns casos, es convertien en normes de conducta: no et fies de l’aigua mansa, ovella que bel·la perd el bocí, més val un té que cent et daré, qui de jove no treballa, de vell dorm en la palla, no digues blat fins que no estiga en el sac i coses per l’estil.
Quan tots aquells costums encara estaven ben vigents entre els nostres avantpassats, tal dia com hui de 1823, Fernando VII, El Deseado, va restablir la Inquisició a les terres que constituïen el seu regne, colònies incloses i va satisfer, així, les expectatives dels súbdits que l’havien reclamat al crit de “¡Vivan las cadenas!”
Però, com si el calendari volguera equilibrar les males herències que ens ha deixat el primer d’octubre, tal dia com hui de l’any 1931, el govern de la República va reconéixer en la constitució el dret de vot universal que incloïa també les dones, que l’exerciren per primera vegada en les eleccions de 1933.
Els vaivens de la història, si els observem sense passió, objectivament, ens ensenyen que les persones tenim tendència a repetir errors, perquè la justícia espanyola del segle XXI sembla haver tornat als temps de la Inquisició, el “¡Viva el rei!” que reclama Casado s’assembla massa al crit dels partidaris de Fernando VII i els intents desesperats de desprestigiar la nostra llengua i els qui la parlem, la llegim i l’escrivim, volen tornar-nos a l’època en què només podíem expressar-nos en les reunions a la vora de la llar.
Però quan tenim la raó de la nostra part, quan ni la repressió, ni les amenaces ni la violència poden silenciar un poble, quan les paraules són la nostra única arma i la llibertat el nostre únic anhel, és impossible que ens derroten.
