Recer

Ens sobta que la nit siga més fosca i ho comentem. Només una setmana abans no calia que posàrem els llums al màxim per distingir bé els marges dels camins i ara les ombres són més decises, el silenci més marcat. És possible que siga la darrera eixida nocturna que farem aquesta temporada i, mentre arribem a l'Alguer i passem per la vora de l'estany del Càlic, anem parlant de coses no massa transcendentals. Què has menjat per sopar avui, en quin forn compres el pa, les malalties dels fills, la conveniència d'un plat de 32 o un de 34…

Abans d'encetar la pujada al Mont d'Olla passem per la pineda, un darrere de l'altre, a la màxima velocitat que ens permet el feix de llum que projectem des dels manillars i els cascs. Les argelagues ens arrapen les cames i els braços, sabem que la coentor ens acompanyarà durant tota l'eixida, que és un preu mínim que s'ha de pagar per gaudir de la nit. Aquesta nit que amplifica els sorolls: el pas dels senglars o els lladrucs dels gossos, amenaces que no sabem si esdevindran tangibles.

Apaguem la llanterna del casc i reduïm la potència de la del manillar quan comencem a pujar pel camí, uns cinc quilòmetres que ens permeten admirar tots els llums de l'Alguer a la nostra dreta, el darrer avió que aterra a l'aeroport. Ací i allà, búnquers i construccions de la Segona Guerra Mundial, testimonis muts d'un conflicte ben estrany a Sardenya.

En acabant la baixada i com que a l'endemà no ha de treballar cap de nosaltres, decidim muntar a Punta del Lliri, promontori des d'on es domina el Cap de la Caça i la badia de Port Comte. Allà dalt ens espera el que resta de la Bateria SR 413 i una xicoteta construcció que suposem que devia ser per emmagatzemar les municions. A sota i enllà, cap a ponent i cap al sud, la mar. De sobte comença a ploure, unes gotes grosses que anuncien una forta tempesta. Tornem arrere i girem a la dreta, per trobar recer en la vella caserna abans que la pluja siga més forta i ens xope.

Hi entrem, els nostres passos ressonen, parlem en veu baixa, com si ens molestara l'eco que rebota per les parets buides. Damunt d'una porta, unes paraules: Quando tuona il cannone e veramente la voce della patria che chiama. Més enllà, un desig o exhortació: Vincere e vinceremo.

Sembla que ací no hi ha hagut cap batalla, només la por d'una invasió, joves que es preparaven per a un atac imminent. Mentre esperem que el temporal amaine, deixe d'escoltar el que diuen els meus companys i pense en tots aquells joves que van fer la guerra, si pensaven, tant els d'una banda com els de l'altra, que era una guerra justa, si la veien com un parèntesi. Un no-lloc, un no-temps que els serviria per esdevenir uns altres en una altra vida.

Gianmario ens confessa que ha hagut de suprimir Ros, un bellíssim pastor alemany de sis anys, que la malaltia l'estava devorant, que no calia que patira més. Sí, és molt més fàcil dir suprimir que dir he hagut de matar-lo. Suprimir, com els militars que usen el verb neutralitzar. La paraula que els distancia de la mort d'una persona. Diu que encara troba, de tant en tant, pèls de Ros pels racons de casa, que encara no sap què fer de la caseta, buida i callada al jardí.

La tempesta esdevé una pluja fina i decidim que és hora de tornar cap al poble, que una hora i mitja no ens la lleva ningú. Ens hi aviem en silenci, omplint-nos la cara d'aigua i fang que escopeixen les rodes. Només desitge arribar a casa, que Blondie m'espere, com sempre, rere la porta i que em faça festes, que em llepe les mans i ensume d'on vinc. Només desitge la dutxa calenta, no fer soroll per poder contemplar el fill i la dona que alenen, tranquils, al llit.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat