Què és el que ens acaba distanciant dels amics de la infantesa?

No em deixa de sorprendre l’agenda de la mort. Tinc un veí que té prop de noranta anys que quan sent tocar les campanes que anuncien la defunció d’un conveí sempre em diu: «La mort no para, no para mai», ho diu pensant que ell pot ser el pròxim.

Un dia et quedes com fet de pedra davant la notícia que les campanes toquen per aquell que en el temps llunyà de la infantesa considerares amic, i a pesar dels anys que feia que ni tan sols vos saludàveu et venen a la memòria imatges nítides de les hores que compartíreu i no pots deixar de preguntar-te: Què és el que ens acaba distanciant dels companys?

A finals de la dècada dels anys seixanta del segle passat l’ajuntament del meu poble va decidir enderrocar el palau i la torre que en un temps fou residència d’estiu de l’arquebisbe de València. Fins a la construcció en el seu lloc d’un nou edifici que intentaria imitar matusserament alguna de les seues formes, el solar es convertí en una plaça on aparcaven cotxes i camions, on un comerciant de la taronja amuntonava els seus caixons de fusta i els xiquets de la meua generació jugàvem al futbol després d’eixir d’escola, una escola construïda sobre un terreny que fins a principi del segle XIX havia estat un cementeri.

Totes les colles de xiquets del meu poble tenien un equip de futbol, com també un improvisat camp on disputàvem els partits. Nosaltres jugàvem al Caminàs, hui en dia una avinguda amb un trànsit constant i perillós. Òscar, un xiquet de pell i cabell bruns, ulls grossos i una mica eixits, tenia el camp just davant de la porta de sa casa, la plaça on havia estat el Palau. Allí es passava les hores jugant amb el baló, sovint amb gent del veïnat més gran.

Era d’una altra colla, però amb el pas del temps acabà ajuntant-se amb nosaltres i jugant en el nostre equip. Fou un magnífic fitxatge que vingué a reforçar i racionalitzar el nostre joc anàrquic. Tocava bé la pilota, sabia regatejar i llançava a porta amb estil. Era un xic valent i decidit a qui li agradava anar a la seua i que mai no defugia donar la cara o trencar-se-la en la defensa d’un amic.

Recorde amb gran tristesa l’any que es va morir la seua germana i com l’equip, l’Atlètic Caminàs, abans de començar el joc férem un minut de silenci. El nostre era un dolor ingenu, cristal·lí, sentit, solidari, ens estimàvem el nostre amic i la seua ferida era la nostra ferida. No compreníem el que havia passat, en la nostra innocència créiem encara que la mort era una cosa que els passava només als vells, no sabíem que vida i mort passegen de la mà per totes les edats.

Un dia algú em va dir que Òscar havia faltat i, a pesar que havien passat més de trenta anys de la nostra infantesa, vaig sentir que s’acabava de morir el meu amic, aquell xiquet de pell i cabells bruns, ulls grans i eixits que li pegava tan bé a la pilota, i vaig sentir que amb ell es moria una part de mi.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat