Ficcions

El primer record que conserva Ladydi, el personatge que dóna nom a la novel·la de Jennifer Clement, és un de quan tenia cinc anys i sa mare li ensutjava la cara perquè semblàs ben lletja. I no us imagineu una mare com una madrastra, no. El que pretenia sa mare en embrutar‑li les dents, vestir‑la de xic i ensutjar‑li la cara, era salvar‑la dels predadors, dels narcotraficants que furten xiquetes en l'estat de Guerrero, a Mèxic. No us revele res. Això s'explica en la tercera pàgina de la novel·la i tu només vols continuar a llegir, amb el cor encollit i ple de poesia alhora, una mescla estranya i difícil d'aconseguir que aquesta autora supera amb escreix. Sobre aquest tema del perill intrínsec que comporta haver nascut femella en alguns indrets de Mèxic, jo havia llegit articles i fins i tot algun assaig periodístic, però cap lectura d'aquestes m'havia deixat marca i senyal com aquesta novel·la, i podeu comptar‑hi que Ladydi m'acompanyarà ja tota la vida, mentre la meua vida conserve el do de la memòria. I si parle de Ladydi, és perquè aquesta setmana he vist la pel·lícula Girl, dirigida per Lukas Dhont, un belga que ens explica la història de Lara, que vol ser ballarina, que va nàixer amb cos de xic però no se'n sent, que té quinze anys i que, amb l'ajuda d'un pare estimable, inicia el seu procés de canvi cap al sexe contrari. En aquest cas, també amb el cor encollit de dolor, de bellesa d'imatges i de silencis, Lara m'ha deixat marca i senyal i s'ha fet un lloc dins meu al costat de Ladydi. En ambdós casos, la intenció dels autors segons les pròpies paraules de l'escriptora i del director, ha estat la de contar una història i prou. Però és que una història ben contada té la capacitat d'anar més enllà, de foradar‑te l'ànima, de canviar‑te la mirada, de fer‑te contemplar la realitat d'una mena de manera que no t'esperaves gens. I aquest, segons jo crec, és el magnífic do de la ficció ben feta, que t'explica una història i la història esdevé un miracle i una revelació en fregar la veritat amb la punta dels dits, en revelar‑te el dolor i la bellesa que s'amaguen en la vida trenats amb el mateix fil, tantes i tantes vegades. I crec que això, en un món que cavalca desbocadament cap a l'hedonisme, és bo, i sà, i necessari. I referma la meua convicció en el poder de la ficció. De les històries ben contades.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat