Amb motiu d’aquest Nou d’Octubre, La Qüestió, un programa d’À Punt, demanà durant la setmana la participació de l’audiència sota el coixinet #LQQuèSom. El programa emès divendres va girar entorn això: què som els valencians, què significa sentir-se valencià. Sens dubte és una pregunta difícil. Hi ha una única manera de ser valencià? Només et pots sentir valencià si parles la llengua valenciana? O si has nascut al territori valencià?
Els valencians tenim un problema amb la qüestió identitària; saber què som i de què formem part. Fixem-nos, per exemple, en l’actual diada. Quan som a l’escola ens conten la historieta de com Jaume I aconseguí entrar en 1238 a València ciutat. I cantem el Jaume I tenia cent soldats oli-oli xupa xup i ens n’anem a casa preguntant-nos com degué ser aqueix superb Jaume I el Conqueridor.
Als meus vint anys, m’he adonat que el Nou d’Octubre esdevé de formes molt diverses. Com pot ser una data tantes coses alhora? Què és exactament? Una celebració? Un dia de lluita? No és exactament res. Té significats diferents, potser per a molts ni tan sols tinga significat i siga un dia festiu més.
La meua generació ha nascut amb una maniqueista estructura ja interioritzada: al matí, la Processó “de la dreta” i a la vesprada, la manifestació “de l’esquerra”. La Processó la sentíem allunyada. Era un passeig que feien les forces polítiques regionalistes, un bany de masses. De les seues masses, clar. Això, qui almenys participa del Nou d’Octubre d’una o altra manera. Però és que la manifestació de la vesprada es fa en realitat perquè la dreta ens expulsà fa més de quaranta anys de la Processó Cívica del matí. A colps, sí. I molts ho desconeixem hui dia. Malauradament, el dia en què Jaume I entrà a València és més complicat. L’esquerra també participa de la Processó Cívica i l’extrema dreta demana ara permisos de manifestació a la vesprada (veurem com marxa l’organització de la seguretat enguany, per cert).
Tornem, però, a la pregunta inicial. No podem caure en una ignomínia obcecada respecte dels símbols que, no negaré, són importants. Què som? Què és el Nou d’Octubre? La reflexió que cal fer-se és si de veritat sabem què passà més enllà de 1238. Com podem sentir com a nostre un dia si no sabem res d’ell més enllà d’una cançó d’infantil? Què passà fa quaranta anys quan ens expulsaren a la força de la Processó Cívica? Obrint Pas té una cançó que sembla contestar a La Qüestió de divendres. En ella diu “som la història que no han escrit”. L’historiador convidat al programa d’À Punt, Antoni Furió, va dir que tots els pobles som un producte històric. D’acord. Però ser un producte històric no implica conéixer de manera innata eixa història que ens ha fet. La història s’ha de transmetre perquè continue viva. S’ha de saber transmetre a les diferents capes de la societat. Necessitem història per definir-nos i conéixer els símbols.
Potser el Nou d’Octubre és justament l’exemplificació de la confusió que sembla caracteritzar-nos. Qüestionem constantment la nostra identitat. Es faria un programa de televisió sobre què significa ser espanyol amb motiu del 12 d’Octubre? Potser ara sí. No podem definir-nos si no sabem d’on venim. Què és el Nou d’Octubre? Un dia per combatre el feixisme? Un dia per agermanar-nos? Una lluita política disfressada de folklore? És la Processó Cívica un acte només de ciutat? Representa les reivindicacions de país que té una part del poble valencià? I vaig més enllà: té sentit la manifestació de la vesprada quan el progressisme i el valencianisme han assolit les institucions, quan han ocupat, de nou el matí? És açò una raó per abandonar l’espai de la vesprada?
Massa preguntes. Però dubtes a banda, estic convençuda del que no és el Nou d’Octubre (o almenys no hauria de ser). No hauria de ser un dia que excloga ningú. Un dia on et quedes a casa per por a rebre colps. Un dia desagradable on et criden, t’amenacen i t’escupen. Mira per on, casualitats, el 9 d’octubre és també Sant Dionís, el dia dels estimats valencians. És paradoxal, l’arribada d’aquest dia desperta ràbia, por, impotència, odi, violència i rancor. Tothom oblida el paper de l’amor en un dia com aquest! Combatre l’odi amb amor potser és massa quimèric. Massa idealista. Almenys, si no, contestem l’odi amb història, amb ganes de conéixer-nos com a poble.
