Una discussió amb ma mare acaba únicament i exclusivament quan opte per deixar-ho per impossible. Si fos per ella, mai tindria fi. És una professional de mantenir la seua postura per més insostenible que siga. L’últim exemple va estar ahir mateix i l’origen de tot van ser 160 pessetes. Sí, allò que ja costa recordar, però que ella continua tenint ben present. Es va entestar a fer-me creure que li havien passat un pressupost per a entapissar unes cadires de 160 pessetes. Jo ja podia insistir a fer-li veure que no eren pessetes, sinó euros, però res, ella a la seua. Fins al punt que ja em veia demanant el dia al treball per anar al Banc d’Espanya a què em donaren 160 pessetes. Em va ser fàcil veure la cara de qui m’atenguera pensant que allò devia ser una càmera oculta, però en soltar-li ma mare davant carregada de raons, estic convençuda que m’hauria entès a la primera i m’hauria acompanyat en la pena, tot a una.
I mentre tot això em passava pel cap, encara no era conscient que la cosa podia anar a més i, de fet, va anar. Ma mare no té límit per a segons quines coses. El pressupost en qüestió sols estava destinat a substituir la tapisseria del seient, però com que la resta considera que està en condicions no cal una actuació integral, amb una reforma parcial és suficient. Vaja, que les seues cadires no seran de disseny, però s’assemblaran molt a eixes influencers que combinen quadres amb pigues o pana amb ras com si res.
Arribats a aquest punt, tocava fer-li veure que tal volta la compra d’unes cadires noves era una idea més lògica i més tenint en compte que les proposades per al canvi d’imatge són de quan jo vaig fer la comunió. Eixa etapa que als pobles encara continua sent l’excusa perfecta per a fer reformes a casa –ai, els esdeveniments eclesiàstics i els germans de Divinity, com han contribuït a reconvertir espais!–. Però tampoc vaig tenir èxit amb aquest argument. Es va mantenir ferma amb la seua idea inicial i amb eixa por a desfer-se d’allò que forma part de la seua vida, ja siga una cadira, el vestit de quan van casar les meues germanes o aquelles fotos de la meua etapa adolescent amb cardat i muscleres que hui en dia sols aprofiten perquè les possibles visites que entren a sa casa puguen donar-se un bon ensurt amb aquelles pintes.
Fins i tot s’aferra a eixa gelor que recorre la casa en hivern per poc que t’allunyes un mil·límetre de la taula de camilla i el seu braser, però que ella no nota. Misteris de la vida, sols la nota quan ve a ma casa amb calefacció central i ho agafa com excusa per a marxar prompte a la seua camilla, el seu braser, a eixe espai envoltada de les fotos dels que estan i dels que ja no hi estan i el seu ‘Cine de barrio’.
S’aferra al seu espai, a les coses lligades als seus records, i es nega a exposar-se a uns canvis que pensa són innecessaris perquè no tindran temps a convertir-se en referents. Així que si vol tunejar les seues cadires de tota la vida, qui sóc jo per a portar-li la contrària. I més amb eixe pressupost tan econòmic perquè, si no m’equivoque, 160 pessetes deuen ser uns 96 cèntims, no?
